Es clar que els pares riuen i se'n desentenen perquè la Clara i el Jordi tenen justets els 6 ANYS, i com tots els pares, els seus saben que encara els queda temps per fer-se grans, viure i canviar de gustos i d' opinions. Els pares saben molt bé que en aquesta vida els sentiments més apasionats poden fer un tomb i convertir-se en "FUM D' ENCENALLS", però els dos menuts estan convençuts que la seva vida en comú es farà realitat. La Clara és una nena com un angelet , rossa com un fil d'or, d'ulls blaus i blanca pell, tan delicada que sembla feta de vidre. El Jordi és un "carbó". bru de pell, de cabells negres i arrissats, si no fos que es diu VIDAL i PUIG, i que el seu pare es diu VIDAL i BADIA i va néixer a BERGA, i és com una fotocòpia d'ell, diríeu que és una criatura importada d'algún país sub-americà. La parella dons, és físicament el dia i la nit.
--- PERÒ VES, --S'AGRADEN---!!.
El fet és que la Clara i el Jordi van a la mateixa escola i ja venien de la mateixa guarderia, però allí no s'havien parlat mai. I aquelles coses que té la vida, potser no s'haurien fixat mai l'un en l'altre si no fos que una tarda de començament de curs, ara fa sis o vuit mesos, mentres verenaven al pati de l'escola, la Clara es va acostar a la font per veure aigua, l' aixeta anava dura i no volia obrir-se, per tant la Clara es va enfilar a la vora de la pica per fer més força i va esdevenir el desastre. El genoll va relliscar es va agafar a l'aixeta per no caure, l'aixeta va funcionar. De sobte es va trobar dins la font amb l'aigua rajant i xopa de cap a peus i el seu berenar remullat, com PA PER A LES GALLINES. El que fou pitjor era tots els companys rient divertits, en veure-la en una situació tant apurada.
Tanmateix , no tots reien. El Jordi va sentir una punxada d'indignació davant la burla, i com un llampec es va llançar en ajuda de la nena.Després d'haver tancat fortament l'aixeta, va ajudar la Clara ha sortir d'aquella banyera improvisada, li va treure les sabates i amb un rampell d'extrema generositat li va posar a les mans el seu esmorzar.Aquella mirada blava agraïda va colpir el Jordi. En aquell moment es van convert en amics incondicionals. L'endemà davant la mateixa font s'havien declarat "AMOR ETERN !!". i l' endemà passat ja participaven la novetat a la família i amics. Així va quedar pactat el MATRIMONI !!.
Dençà d'aquell moment, tot el que els agradava s'ho guardaven per la casa que tindrien quan fossin grans: una baldufa electrònica, una nina de cabells esbullats, un llibre de contes orientals, un trencaclosques,t una capsa de colors i sobretot molts, molts caramels. Ja es veia que en tots aquets tresors i uns quants més que hi anirien afegint, aquella futura "LLAR" hauria de ser: --EL SÚMMUM DE LA DOLÇOR I LA FELICITAT !! --
El curs va anar passant entre els amors dels menuts i la indiferència revestida d'humor dels grans. Però vet aquí, que tolt es va precipitar una tarda que, ella anant a comprar el pa a la fleca del costat de casa vseva, i ell baixant a la papereria a comprar una cartolina de color groc, es van trobar al carrer per primera vegada els dos SOLS, les mares no els portaven de la mà i per primera vegada els companys de l'escola no els podien veure. Es van aturar a parlar sorpresos.--ON VAS?. . . D'ON VE'NS? . . . Van descobrir que tots dos vivien a la mateixa travesia de l'eixample i es van quedar palplantats allí mateix, entremig de la fleca i la papereria, davant d'una església que hi havia entremig i que aquella hora de la tarda era oberta de bat a bat, plena de llum i flors i de gent ben arreglada que esperaven una núvia. Quan la núvia va arribar, la Clara i el Jordi , es van haver d'enretirar, perquè estaven al mig de la catifa per la qual havia de passar la protagonista de la festa.
Extrasiada la Clara va contemplar el núvol de sedes blanques, tuls i lluentors que sortia de dins el cotxe, amb un pom de flors a les mans. Mira va dir sonrient embabiecada , "COM LA BARBIE. . . "
eL Jordi no estava enlluernat pel vestit de la núvia, però ho estava per l'oportunitat, no en trovarien mai cap altra de tan bona per aprofitar-la. I els pares no els ho podrien impedir. --PERQUÈ NO HI EREN!! --ENS CASEM? -preguntar de sobte. Sense esperar cap consentiment de la Clara, la tibà cap endins i es quedaren asseguts tots dos al darrer banc, amb les cames penjant i les mans ben agafades. El so de l'orge els va tenir com fora del món i es van sentir SURAR en un mar de MÚSICA.Després el capellà començà a parlar i a parlar . . .A la Clara se li va escapar un BADALLi ell la va advertir resolt:--"no t'adormis, o no ens podrem CASAR!!"-- --PERÒ QUAN ENS CASEM? --preguntar ella --, ja una mica cansada de l'espera. El Jordi tenia experiència del casament de la seva tieta , al qual havia anat no feia gaire.
Ara, ara, tu escolta bé perquè quan el capellà els ho pregunti nosaltres hem de dir: "SÍ".
Van esperar pacientment a que acabés el sermó i arribés l'hora de les preguntes .Per fí, tothom es va posar dret i els dos nens també ho van fer.
Quan el nuvi va respondre, resonar al mateix temps l'acompanyament inesperat d'un "SÍ" ben FORT , que va dir el Jordi des de el darrer banc on era, mentre premia la mà de la seva estimada. Alguns dels assistents es van girar en sentir aquella veu sobreposada i van advertir a aquells nens desconeguts amb un dit davant els llavis que no fessin sorroll. La Clara espogurida davant els fets es va retreure i el seu "SÍ", quan li va arribar el torn, no el va sentir ningú més que el Jodi. Però n'hi va haver prou per a ells dos.Es van fer un PETONET als llavis com havien vist en algunes pel.lícules.
Van comtemplar la sortida dels nuvis envoltats de música trionfal, van fer pampallugues amb els ulls quan l'arròs que van llençar els convidats més joves els hi arribaren i van aguantar l'embús dels comvidats fent-se les fotografies de rigor, fins quela porta quedà lliure del tot per poder sortir al carrer.
Va ser llavors que s'adonaren que ja era fosc i el seu cor els va fer un SALT
--EL PA!!--
--LA CARTOLINA GROGA!!--
No van tenir temps de reaccionar, els pares d'un i l'altre, que feia més d'una hora que voltaven per carrer, buscant-los, preguntant aquí i allà, amb una angoixa que no els deixava respirar , els van veure sortir, agafats de la mà, per la porta de l'església i corregueren arreplegar cadascú la seva criatura. Ni va haver de tot: CRITS, RENYS, ABRAÇADES, PLORS, PETONS, CÀSTIGS.
La Clara i El Jodi ho entomaren tot en gran docilitat. Se sentien feliços perquè van estar molt de temps , tot el temps que van trigar a créixer prou perquè el seu "SOMNI" s'envaís -que, d'ençà d'aquella tarda , ells eren . . . . .
I van seguir guardant els seus tresors: UN AVIÓ TELEDIRIGIT UNA BOSSA DE CHUPA_CHUPS, UN PUZLE DE GOSSETS, !!, tot per quan fossin GRANS i ja ti nguessin una casa seva, perquè
UN
eL Jordi no estava enlluernat pel vestit de la núvia, però ho estava per l'oportunitat, no en trovarien mai cap altra de tan bona per aprofitar-la. I els pares no els ho podrien impedir. --PERQUÈ NO HI EREN!! --ENS CASEM? -preguntar de sobte. Sense esperar cap consentiment de la Clara, la tibà cap endins i es quedaren asseguts tots dos al darrer banc, amb les cames penjant i les mans ben agafades. El so de l'orge els va tenir com fora del món i es van sentir SURAR en un mar de MÚSICA.Després el capellà començà a parlar i a parlar . . .A la Clara se li va escapar un BADALLi ell la va advertir resolt:--"no t'adormis, o no ens podrem CASAR!!"-- --PERÒ QUAN ENS CASEM? --preguntar ella --, ja una mica cansada de l'espera. El Jordi tenia experiència del casament de la seva tieta , al qual havia anat no feia gaire.
Ara, ara, tu escolta bé perquè quan el capellà els ho pregunti nosaltres hem de dir: "SÍ".
Van esperar pacientment a que acabés el sermó i arribés l'hora de les preguntes .Per fí, tothom es va posar dret i els dos nens també ho van fer.
Quan el nuvi va respondre, resonar al mateix temps l'acompanyament inesperat d'un "SÍ" ben FORT , que va dir el Jordi des de el darrer banc on era, mentre premia la mà de la seva estimada. Alguns dels assistents es van girar en sentir aquella veu sobreposada i van advertir a aquells nens desconeguts amb un dit davant els llavis que no fessin sorroll. La Clara espogurida davant els fets es va retreure i el seu "SÍ", quan li va arribar el torn, no el va sentir ningú més que el Jodi. Però n'hi va haver prou per a ells dos.Es van fer un PETONET als llavis com havien vist en algunes pel.lícules.
Van comtemplar la sortida dels nuvis envoltats de música trionfal, van fer pampallugues amb els ulls quan l'arròs que van llençar els convidats més joves els hi arribaren i van aguantar l'embús dels comvidats fent-se les fotografies de rigor, fins quela porta quedà lliure del tot per poder sortir al carrer.
Va ser llavors que s'adonaren que ja era fosc i el seu cor els va fer un SALT
--EL PA!!--
--LA CARTOLINA GROGA!!--
No van tenir temps de reaccionar, els pares d'un i l'altre, que feia més d'una hora que voltaven per carrer, buscant-los, preguntant aquí i allà, amb una angoixa que no els deixava respirar , els van veure sortir, agafats de la mà, per la porta de l'església i corregueren arreplegar cadascú la seva criatura. Ni va haver de tot: CRITS, RENYS, ABRAÇADES, PLORS, PETONS, CÀSTIGS.
La Clara i El Jodi ho entomaren tot en gran docilitat. Se sentien feliços perquè van estar molt de temps , tot el temps que van trigar a créixer prou perquè el seu "SOMNI" s'envaís -que, d'ençà d'aquella tarda , ells eren . . . . .
"CASATS I BEN CASATS!!"--
UN
MATRIMONI: ja ho EREN, i TANT
Precioso María, muy dulce.
ResponderEliminar