EL R E G A L

       

1. Porto vint-i-cinc anys mirant aquest paquet i sempre decideixo prosposar per un altre moment l'acció d'estripar l'embolcall per veure que hi ha dins. El paper de regal s'ha engrogueït i el llaç fa temps que va desapareixer..
2. Ara vinc . . . . .  em va dir aquell vespre la Natàlia, per telèfon, he de passat un moment pel Centre i de seguida sóc a casa. No em podia imaginar que aquelles serien les últimes paraules que mai li havia de sentir. Vaig pensar, tan sols, que la Natàlia arribaria tard a sopar. Sempre arribava tard. No he conegut mai a ningú a qui agradés tant fer-se esperar.
3. I avui, com cada any, anirem amb el Martí  i la seva dona al restaurant d'aquí a la vora. Com sempre, el meu fill em demanarà si ja estic preparat per obrir EL REGAL que la seva mare  va comprar-me fa vint-i-cinc anys, quan vaig fer els 40.  El REGAL que fins ara no he tingut mai el valor d'obrir i que potser aquest any, que en faig seixanta-cinc . . . .  .La meva jove no dirà res. No diu mai res. Crec que en el fons li agrada veure'm patir, perquè em retreu l'afecte que li he negat al seu marit tot aquest temps. El Martí tenia 11 anys quan la Natàlia és va matar amb l'accident i dins del cotxe van trobar el paquet embolicat amb paper fosc de REGAL. Deu ser un regal per a vostè --va dir tot compungit, el policia, que me'l va lliurar-- era el seu aniversari, oi?.
4. La Natàlia i jo ens haviem estimat  amb bogeria.Haviem tingut les nostres coses, es clar, com totes les parelles, però sempre superàvem els entrebancs  i al capdevall  la relació en sortia reforçada. Passejavem  pel Centre Comercial agafant-nos les mans, seien una estona cada vespre al sofà de casa. Dúiem tots dos al Martí al metge amb la mateixa cara de preocupació, fins que sabiem que no tenia res greu. Anàvem plegats a les reunions de l'Escola. A comprar el diari al quiosc els dies festius. A la farmàcia a comprar aspirines. Al cine els caps de setmana.  . . . .la crisis més important  que vam haver de superar va ser quan el Manel, el meu germà BESSÓ, va venir a viure una temporada amb nosaltres. S'havia quedat sense feina i no tenia diners per a pagar un lloguer. Va dir-me que només serien un parell de setmanes i, es clar, no podia pas negar-li una acollida faternal. Si no hagués tingut el costum de passejar-se en calçotets per casa i de posar música  clàsica a tot drap potser hauríem aguantat més temps. Però al cap de dos mesos  de tenir-lo instal.lat entre nosaltres, la Natàlia en va demanar la tranquil.litat i la intimitat perdudes i vaig haver de dir al Manel que es busqués un altre lloc on viure, que s'endugués l'equip de música i sobretot fes algún PAS per trobar també una feina amb què  guanyar-se les garrofes. El Manel va tocar el DOS sense "BADAR BOCA" i la pau va tornar de nou a casa, i amb la pau aquella felicitat doméstica de què tant  presumia la Natàlia davant de parents, amic i coneguts.
5. Nosaltres no necessitem grans emocions, per ser feliços -deia orgullosa, sempre que en tenia ocasió-  Em tenim prou en poca cosa. . . .   I era cert. Per això no ens fèiem mai  REGALS pels respectius aniversaris, era un pacte de quan festejavem, i escurats com rates havíem decidit estalviar despeses innecesàries. No ens fèiem REGALS  i no passava res. Era com si tenir-nos l'un a l'altre fos el millor REGAL que ens poguéssim oferir any rere any. Com a molt,  el dies assenyalats anàvem a sopar a un restaurant  o al teatre. Efectivament, doncs, en teníem prou amb poca cosa . . . . .
6. Per això vaig trobar sorprenent que aquell cop la Natàlia m'hagués comprat alguna cosa,  sempre he suposat que estava relacionat en el fet que en fes 40: un número rodó. Sigui com sigui, cada cop que m'ho he plantejat, m'ha semblat una mena de sacrilegi obrir el  paquet, tot i la quriositat  que, durant vint-i-cinc anys he volgut descobrir què deu haver-hi dins. Soposo que si al llarg d'aquests vint-i-cinc anys hagués trenat una relació ferma  amb alguna altra dona, m'hauria vist obligat, tard o d'hora a estripar l'embolcall i descobrir-ne el contingut. Però el record de qui ja sempre serà la dona de la meva vida va estar massa fort per acabar lligat a ningú més.
7. El Martí i la Neus (que és com es diu el bacallà en qui es va casar el meu fill) ja són a taula. Quan em veuen arribar, acompanyat del cambrer, s'aixequen i em feliciten. Ell amb una encaixada ferma i un sonriure franc. Ella amb dos petons frets que no arriben a la galta  i  es perdren en l'aire. No aconsegueixo a endevinar una ombra d'estimació, ni tan sols de simpatia. Demanen, la vetllada transcorre amb cordialitat habitual . El meu fill és un excel.lent conversador, amb una predilecció pels temes esportius. Parlem naturalmentde futbol, també repassem clasificacions del "Mundial de Formula-1", i "Moto- GP". debatem l'estat de forma d'un parell de tennistes, i mentre ens serveixen el segon plat, tornem al futbol i  vaticinem una victòria clara per al Barça. La Neus fa estona que ni tan sols fa veure que ens escolta.Desconecta i e concentra, en la copa que buida i torna a omplir-se una vegada i una altra.
8. A l'hora del cafè després que m'hagin obsequiat amb una agulla de corbata, el Martí treu el tema que, com cada any, s'havia reservat per aquell moment.
9. --El portes?
10. --El tinc a la butxaca de la americana. . . 
11. --Vas dir que quan faries els 65 . . . 
12. --SÍ, JA HO SÉ. PERÒ . . . 
13. Mentrestant he tret el paquet i l'he posat sobre la taula.Ho faig cada any i, fins ara, sempre l'he tornat a guardar intacte. És quadrat. Massa petit per ser un llibre, i massa gros per a una joia. M assa lleuger per a una ampolla de colònia, i massa pessat per a uns sèrie de segells. He especulat durant tans anys sobre quin deu ser el contingut que dubto que em quedi cap possibilitat per contemplar. Podria ser un cendrer (en aquell temps fumàvem) , o un marc de fotos, o un petit quadern . QUI SAP?. potser només una capseta amb un misatge, o un parell d'entrades per l'òpera
14. De sobte, amb un rampell, estripo l'embolcall. i deixo el contingut sobre la taula, com si em cremés  els dits. La Neus per fí, mostra interès pel que passa més enllà de la seva copa de vi. El Martí obre uns ulls com unes taronges, i  atura la cullereta que tenia a mig camí. entre el plat i  la boca ,   , que li ha quedat oberta.    "ÉS  UN   CD "
15. A la cuberta es pot llegir que es tracta d'una edició limitada. per a coleccionistes,  d'una de les obres més desconegudes de   "SCHUBERT"  , " LA   SINFONIA NÚMERO  -  4"  en  "DO  MENOR", coneguda com a  "T R À G I C  A ", interpretada per  "L'ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE BERLÍN".
1. Quin regal més estrany, --comenta el Martí--. si a tu no t'ha agradat mai la música clàssica . . . Amb això has estat sempre ben diferent del oncle Manel . . . . .!!!Li dóno una mirada d'estupefacció. El cor em batega, com a mínim a 150 pulsacions per minut. El Martí continua analitzant el contingut del paquet, que fins fa uns segons havia estat  EL GRAN ENIGMA FAMILIAR  i que de cop i volta s'ha convertit en un vulgar objecte sense misteri.Recordo la devoció que en aquella època sentia  el MANEL (que naturalment avui també fa anys) per tot el que tingués a veure amb "SCHUBERT". els seus LIEDER,  la  vida bohèmia. . . giro la vista on hi ha la Neus i em sembla descobrir-li. mig dissimulat rere la copa de vi  que aixeca per enèssima vegada, un lleu sonriure carregat tant de satisfacció com de
16. 
    
17. 
    
1. "   M A L A   L L E T   !!!   "   
18.