N AD A L 2 0 1 2

Aquests dies sembla que és obligatori desitjar BON NADAL  !! BON ANY 2013  !!, etc. etc., però jo sóc una mica contradictòria o més ben dit PRÀCTICA i us desitjo que el dia 22 us toqui  la GROSSA DE NADAL que a ningú li anirà malament. No obstant, tampoc és qüestió de tenir masses trilions de milions de cop perquè us asseguro que la vida es pot complicar de mala manera pensant en què fer, però sí que us desitjo una empenta per tirar endavant sense angúnies ni mals de caps.
A PROPÒSIT. . .    :

BONES FESTES !!

BON NADAL  !!

BON ANY 2 0 1 3 !!

T E A T R E

 A finals d'octubre per cel·lebrar el dia del Dany Celebral vàrem representar a TRACE una obra teatral de l'època medieval. Era una tragi-còmèdia, moria fins l'apuntador. Finalment van aconseguir una sala al Centre Cívic de FORT PIENC. Aquest barri de Barcelona no el coneix gaire gent però està aprop de L'Arc de Trionf. La sala era bastant petita però estava gairebé plena i ens va sortir força bé, malgrat les nostres mancances. Jo, personalment, tenia un paper principal i m'ho vaig passar "bomba". Estava molt tranquil·la perquè hem tingut temps suficient per assajar i això m'ha donat seguretat. A més, sóc una mica teatrera i m'agrada que les persones riguin, crec que ho vaig aconseguir.També tinc facilitat per improvisar i la Directora m'ha permès fer-ho, sempre i quan no em sortís gaire del guió, per això dic que m'ho he passat BOMBA"!! Els espectadors ens varen felicitar, els familiars també i TVE va fer una petita filmació.

--  CREC   QUE   D'AQUÍ   A   HOLLYWOOD  --!!

V O L VO - V - 60

Em vaig comprar aquell  VOLVO-60 perquè SÍ. O això és el que alguns van pensar. En realitat, però, ho vaig fer només quan vaig tenir els calés a la butxaca, i després que em caiguessin del cel. No es treu la RIFA cada dia o es guanya, com és el meu cas, una travessa de gairebé  40.000 EUROS , suficiens per poder pagar al comptat el model "D-5  de 215 CV", res de l'altre món, simplement un TURBODIÈSEL de 5 cilindres, amb una cilindrada de 2.400 cc. Una mica més de sort, cal dir-ho,  i hauria pogut escollir el motor de benzina de 300 CV  i 6 cilindres, qamb una cilindrada de 2.985 cc., en fí, aquest ja no el vaig ni provar I no només perquè  m'hauria hagut de rascar  una mica la butxaca. Amb el D-5 , que com he dit vaig poder pagar "TRINCO-TRINCO", em perdia de vista sobradament, per tant, no valia la pena d'anar a trobar-hi les diferènciesw.
Deia que hi va haver que es van pensar que em vaig comprar el VOLVO V-60 en qüestió perquè SÍ, perquè em va donar la gana, perquè em volia passar un capritx, per tocar una vegada més els pebrots, per fer morir d'enveja a més de quatre, per fer-me dir d'un vegada per totes   " SI SENYOR . . . ." i segurament, per poder tocar el dos una mica més depressa de com ho hauria fet amb el PEUGEOT-205, de segona mà. i de 55CV  i gràcies.
Però a ella a la Martina, especialment, la cosa se li va entrevessar del tot. Perquè jo, com podia haver tingut la "BARRA" de comparèixer una tarda amb aquell  "FLAMANT COTXÀS"  sense havent-li'n dit res abans?

--ÉS QUE VOLIA DONAR-LI UNA SORPRESA?--

Tampoc no era això,   N O

Hauria estat de massa  ingenu pensar que la  sorprendria, es a dir, que en veure'm arribar dins d'aquella carcassa fabulosa cauria rendida al meus peus. De la mateixa manera que, en el cas contrari, hauria estat un talòs rematat  si hagués pensat ni tan sols en la possibilitat d'explicar-li que em compraria un cotxe nou, d'aquelles característiques i que només suspirava perquè arribés el dia que pogués enterrar d'una vegada per totes el vell i remaleït PEUGEOT.
I si algú em pregunta: i tot això, perquè?, és molt senzill d'entendre.Feia més de mig any que, un cop a l'atur i per tant sense feina ni sou, només amb un subsidi que aviat diria prou, (si em paseu la "rima"), em vaig aficcionar a les travesses. No n'havia fet mai mentre vaig treballar , tampoc es pot dir que m'agradi molt el futbol, ni que,  per això mateix, hi entengui gaire,
Des que ho guanyent tot , sóc del BARÇA. Això SÍ    (Només faltaria).
 Però reconec que em limito a veure'n els partits que televisen unicament  i tal com diuen  "en obert", res d'abonar-me a un canal de telepagament, això hauria estat un luxe que de cap manera no es podiem pas permetre.
Al capdavall me'n vaig feliç, em vaig dir, ja amb els ulls tancats, mentre em sentia els batetcs del cor al ralentí. La veritat és que tot va anar molt  de pressa, a una velocitat vertiginosa, jo tornava d'estrenar el VOLVO i de posar-lo a prova  per la carretera de "CAPMAJOR", poc més de 30 Km. entre anar i tornar, (.la meitat de pujada fins a uns 2.000 m. gairebé 1m. per cm. cubic, i la meitat de baixada i als propde 700m. del poble).Vaig conduir tota l'estona en un sonriure als llavis. El motor espetegava de mil meravelles, les rodes s'arrapaven a les corbes i el vehicle sortia dels revolts  disparat amb un  "reprisse"  meravellós. Qui sap el temps que feia que no em sentia tan viu, que no era tan feliç, SÍ per primera vegada  en molt de temps, era un home afortunat, experimentava unes sensacions úniques produïdes per la barreja del plaer que només dóna la velocitat  a frec d'asfalt i l'emoció de sentir-me alliberat de tot pes, de tota càrrega, com un fugitiu que per fí ho té tot de cara en tenir el camp obert i sentir-se el vent al rostre. Vaig plorar d'emoció. No podia contenir les llàgrimes.Era lliure i ho tenia TOT SOTA CONTROL. Era com si el passat, el present, i el futur fossin a les meves mans i,  per tant,  com si el destí deixés de ser. d'una vegada per totes, un caprici dels déus.

---COM PODRIA EXPLICAR-HO, 

TOT AIXÒ,

 A LA MARTINA? ----

Vaig aparcar dabant de casa. Vaig entrar al pis, cantussejant i fent dringar les claus del VOLVO als dits.

Vaja, home --em va etzibar ella només de veure'm passar el llindar de la porta-- es pot saber on surts a aquestes hores, i tant content! ? Sense poder reprimir encara el mateix sonriure que vaig mantenir mentre vaig ser al volant del "MEU COTXE",  vaig anar cap al balcó. Vine Martina, --vaig fer-- em vaig recolzar a la barana i,  traien mig cos enfora: mirant cap al carrer, vaig assenyalar  amb l'index el  VOLVO  V-60 nou de TRINCA --veus aquest ESPATERRANT cotxe "negre"  d'aquí sota--?   --SÍ, què passa?   RES, que és MEU. vaig afirmar senzillament --. Llavors la Martina va caure d'esquena  i va picar afortunadament sense fer-se gaire mal, d'espatlles contra la paret, del balcó. Però, per uns instans, em va fer la impressió que havia perdut el món de vista.Després tot és va accelerar sense remei. Què has dit Joan? deu ser una broma demal gust, oi? El meu silenci va confirmar que no es tratava de cap acudit, ni de res semblant. I jo m'anava dient i repetint, mirant-la directament als ulls 

EL COTXE ÉS MEU,

SÍ MEU,

I NOMÉS MEU!! 

és que potser no me'l mereixo?. La Martina va entrar cap dins esperitada, com si hagués perdut els estreps. Suposo que se sentia el cor a la gola. que la sang devia bombejar-li dins el cervell amb una força inaudita,  mentre es deia i repetia què allò no podia ser: en Joan s'ha tornat boig, no, boig no, el que passa és que ara em demostra qui és en realitat UN MALPARIT!!, que em vol fer la vida imposible, que ja potser ni es recorda qui és i, per més inri, m'ha perdut del tot el respecte que em tenia . . . . I, encara, debia dir-se: Aquesta me la paga, VES, què s'ha pensat, que se'n podrà riure de mi? Potser ja no sap on balla, POBRET:  NO, NO el que passa és que n'és tant de CABRONÀS!!, que ara em voldrà fer creure  que és RIC i TOT, i que tot d'una  es pot permetre el caprici  de comprar-se un cotxe de luxe,  mentre a casa no "bufem cullera", mentre ell és a l'atur i a mi la feina em penja d'un fil, mentre ens queden 30 anys per pagar l'hipoteca i més de 10 o 20 per tenir els fills fora de casa i amb una mica de sort independitzats . . . , tot això i més es deia  la Martina, traient foc pels queixals, mentre jo li anava al darrere per aturar-la i ni que fos un moment em pogués escoltar, i li pogués dir que a la fí havia pogut fer realitat el somni de tota una vida, tenir un COTXE com aquell, que em fes sentir l'home més afortunat del món. Que em fes volar a mi i a tots els meus altres somnis que, de ben segur, ja mai no podria acomplir. . . . però NO HAVIA PAS ROBAT.
Per l'amor de Déu !!,  per quí m'has pres, que només havia tingut un COP DE SORT, havia fet un QUINZE a la travessa, VES, i que per això me l'havia pogut comprar. . . .
Però tot això,  ja no vaig ser a temps de dir-l'hi, la Martina ja no m'escoltava, estava com fora de si, com governada per una fúria estranya que li havia enterbolit la mirada i la feia gesticular com una  possessa. Va entrar a la cuina i, dùna revolada, va anar obrint frenèticament  tots els calaixos fins a trobar l'eina que em faria callar per sempre. Va agafar el "TALLANT"  i em va ETZIBAR un primer i unic cop que em va segar el coll gairebé per la meitat. Vaig caure a terra desplomat,  amb la mirada al sostre, mentre em deia: al capdevall, només és un cotxe. I, en tancar els ulls, amb el motor del cor  "al ralentí", em repetia que me n'anava feliç d'aquest món,

 SÍ FELIÇ, 

 DESPRÉS D'HAVER PUJAT I BAIXAT

 DEL CAPMAJOR 

AMB EL MEU  VOLVO  V-60 

 NOU DE TRINCA 

EL R E G A L

       

1. Porto vint-i-cinc anys mirant aquest paquet i sempre decideixo prosposar per un altre moment l'acció d'estripar l'embolcall per veure que hi ha dins. El paper de regal s'ha engrogueït i el llaç fa temps que va desapareixer..
2. Ara vinc . . . . .  em va dir aquell vespre la Natàlia, per telèfon, he de passat un moment pel Centre i de seguida sóc a casa. No em podia imaginar que aquelles serien les últimes paraules que mai li havia de sentir. Vaig pensar, tan sols, que la Natàlia arribaria tard a sopar. Sempre arribava tard. No he conegut mai a ningú a qui agradés tant fer-se esperar.
3. I avui, com cada any, anirem amb el Martí  i la seva dona al restaurant d'aquí a la vora. Com sempre, el meu fill em demanarà si ja estic preparat per obrir EL REGAL que la seva mare  va comprar-me fa vint-i-cinc anys, quan vaig fer els 40.  El REGAL que fins ara no he tingut mai el valor d'obrir i que potser aquest any, que en faig seixanta-cinc . . . .  .La meva jove no dirà res. No diu mai res. Crec que en el fons li agrada veure'm patir, perquè em retreu l'afecte que li he negat al seu marit tot aquest temps. El Martí tenia 11 anys quan la Natàlia és va matar amb l'accident i dins del cotxe van trobar el paquet embolicat amb paper fosc de REGAL. Deu ser un regal per a vostè --va dir tot compungit, el policia, que me'l va lliurar-- era el seu aniversari, oi?.
4. La Natàlia i jo ens haviem estimat  amb bogeria.Haviem tingut les nostres coses, es clar, com totes les parelles, però sempre superàvem els entrebancs  i al capdevall  la relació en sortia reforçada. Passejavem  pel Centre Comercial agafant-nos les mans, seien una estona cada vespre al sofà de casa. Dúiem tots dos al Martí al metge amb la mateixa cara de preocupació, fins que sabiem que no tenia res greu. Anàvem plegats a les reunions de l'Escola. A comprar el diari al quiosc els dies festius. A la farmàcia a comprar aspirines. Al cine els caps de setmana.  . . . .la crisis més important  que vam haver de superar va ser quan el Manel, el meu germà BESSÓ, va venir a viure una temporada amb nosaltres. S'havia quedat sense feina i no tenia diners per a pagar un lloguer. Va dir-me que només serien un parell de setmanes i, es clar, no podia pas negar-li una acollida faternal. Si no hagués tingut el costum de passejar-se en calçotets per casa i de posar música  clàsica a tot drap potser hauríem aguantat més temps. Però al cap de dos mesos  de tenir-lo instal.lat entre nosaltres, la Natàlia en va demanar la tranquil.litat i la intimitat perdudes i vaig haver de dir al Manel que es busqués un altre lloc on viure, que s'endugués l'equip de música i sobretot fes algún PAS per trobar també una feina amb què  guanyar-se les garrofes. El Manel va tocar el DOS sense "BADAR BOCA" i la pau va tornar de nou a casa, i amb la pau aquella felicitat doméstica de què tant  presumia la Natàlia davant de parents, amic i coneguts.
5. Nosaltres no necessitem grans emocions, per ser feliços -deia orgullosa, sempre que en tenia ocasió-  Em tenim prou en poca cosa. . . .   I era cert. Per això no ens fèiem mai  REGALS pels respectius aniversaris, era un pacte de quan festejavem, i escurats com rates havíem decidit estalviar despeses innecesàries. No ens fèiem REGALS  i no passava res. Era com si tenir-nos l'un a l'altre fos el millor REGAL que ens poguéssim oferir any rere any. Com a molt,  el dies assenyalats anàvem a sopar a un restaurant  o al teatre. Efectivament, doncs, en teníem prou amb poca cosa . . . . .
6. Per això vaig trobar sorprenent que aquell cop la Natàlia m'hagués comprat alguna cosa,  sempre he suposat que estava relacionat en el fet que en fes 40: un número rodó. Sigui com sigui, cada cop que m'ho he plantejat, m'ha semblat una mena de sacrilegi obrir el  paquet, tot i la quriositat  que, durant vint-i-cinc anys he volgut descobrir què deu haver-hi dins. Soposo que si al llarg d'aquests vint-i-cinc anys hagués trenat una relació ferma  amb alguna altra dona, m'hauria vist obligat, tard o d'hora a estripar l'embolcall i descobrir-ne el contingut. Però el record de qui ja sempre serà la dona de la meva vida va estar massa fort per acabar lligat a ningú més.
7. El Martí i la Neus (que és com es diu el bacallà en qui es va casar el meu fill) ja són a taula. Quan em veuen arribar, acompanyat del cambrer, s'aixequen i em feliciten. Ell amb una encaixada ferma i un sonriure franc. Ella amb dos petons frets que no arriben a la galta  i  es perdren en l'aire. No aconsegueixo a endevinar una ombra d'estimació, ni tan sols de simpatia. Demanen, la vetllada transcorre amb cordialitat habitual . El meu fill és un excel.lent conversador, amb una predilecció pels temes esportius. Parlem naturalmentde futbol, també repassem clasificacions del "Mundial de Formula-1", i "Moto- GP". debatem l'estat de forma d'un parell de tennistes, i mentre ens serveixen el segon plat, tornem al futbol i  vaticinem una victòria clara per al Barça. La Neus fa estona que ni tan sols fa veure que ens escolta.Desconecta i e concentra, en la copa que buida i torna a omplir-se una vegada i una altra.
8. A l'hora del cafè després que m'hagin obsequiat amb una agulla de corbata, el Martí treu el tema que, com cada any, s'havia reservat per aquell moment.
9. --El portes?
10. --El tinc a la butxaca de la americana. . . 
11. --Vas dir que quan faries els 65 . . . 
12. --SÍ, JA HO SÉ. PERÒ . . . 
13. Mentrestant he tret el paquet i l'he posat sobre la taula.Ho faig cada any i, fins ara, sempre l'he tornat a guardar intacte. És quadrat. Massa petit per ser un llibre, i massa gros per a una joia. M assa lleuger per a una ampolla de colònia, i massa pessat per a uns sèrie de segells. He especulat durant tans anys sobre quin deu ser el contingut que dubto que em quedi cap possibilitat per contemplar. Podria ser un cendrer (en aquell temps fumàvem) , o un marc de fotos, o un petit quadern . QUI SAP?. potser només una capseta amb un misatge, o un parell d'entrades per l'òpera
14. De sobte, amb un rampell, estripo l'embolcall. i deixo el contingut sobre la taula, com si em cremés  els dits. La Neus per fí, mostra interès pel que passa més enllà de la seva copa de vi. El Martí obre uns ulls com unes taronges, i  atura la cullereta que tenia a mig camí. entre el plat i  la boca ,   , que li ha quedat oberta.    "ÉS  UN   CD "
15. A la cuberta es pot llegir que es tracta d'una edició limitada. per a coleccionistes,  d'una de les obres més desconegudes de   "SCHUBERT"  , " LA   SINFONIA NÚMERO  -  4"  en  "DO  MENOR", coneguda com a  "T R À G I C  A ", interpretada per  "L'ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE BERLÍN".
1. Quin regal més estrany, --comenta el Martí--. si a tu no t'ha agradat mai la música clàssica . . . Amb això has estat sempre ben diferent del oncle Manel . . . . .!!!Li dóno una mirada d'estupefacció. El cor em batega, com a mínim a 150 pulsacions per minut. El Martí continua analitzant el contingut del paquet, que fins fa uns segons havia estat  EL GRAN ENIGMA FAMILIAR  i que de cop i volta s'ha convertit en un vulgar objecte sense misteri.Recordo la devoció que en aquella època sentia  el MANEL (que naturalment avui també fa anys) per tot el que tingués a veure amb "SCHUBERT". els seus LIEDER,  la  vida bohèmia. . . giro la vista on hi ha la Neus i em sembla descobrir-li. mig dissimulat rere la copa de vi  que aixeca per enèssima vegada, un lleu sonriure carregat tant de satisfacció com de
16. 
    
17. 
    
1. "   M A L A   L L E T   !!!   "   
18. 
    

U N A H I S T Ò R I A E N T R A N Y A B L E

Un dia l'avi Mateu es va morir. L 'endemà, la Martina se'n va anar a buscar-lo a "L'ALTRE BARRI". Aquell lloc on diuen que ningú no hi torna mai més. Quan  es va posar a caminar amb la motxilla a l'esquena,  algunes llàgrimes lliscaven per les galtes, i al costat esquerre del pit, el cor pesava tant que semblava  que era de plom. Al carrer, un cartell penjat a la paret anunciava:

VISITA :  "L'ALTRE BARRI",

T' ENAMORARÀ!! 

L'avi Mateu sempre em deia que el dia que es morís,  se n'aniria a "l'altre barri". --Allà el trobaré?-- es va preguntar ella. La Martina va travessar  carrers, avingudes i un pont sense ni tan sols girar la vista enrera. --Perquè no m'ha avisat?--es va tornar a preguntar "es que el telèfon no tenia cobertura" deia una noia, amb el mòbil enganxat a l'orella. Perquè no m'ha esperat?  A mi també m'agrada viatjar." I a mi també -va dir un gat que feia el camí que semblava de tornada". La Martina va arribar a un parc  i es va asseure en un banc. Al seu avi li agradava seure i observar al seu voltant,  durant llargues estones. Des d'allà es veia "l'altre barri". Semblava igual al seu barri però més gran , amb més gent, més flors, més aigua, més silènci.

Perquè ha vingut en aquest barri i no en un  altre,  o al cel, o més enllà del mar?.Perquè aquest té un no sé què, un dallonses, una coseta que no tenen els altres,  però. . . . jo no sabria dir-te què és  --va contestar un avi amb un barret de copa i ulleres de color vermell, assegut al seu costat.

La Martina va veure uns anecs que nedaven al llac de forma tranquil.la i va dir: -Per què aquests  anecs no marxen si ja ha arribat l'hivern?--, i el meu avi , en canvi,  si que ho fa?. Perquè aquí sempre fa bon temps, i les persones i els animals  ens hi sentim d'allò més bé --va dir un esquirol que duia uns guants blancs,  en una branca del seu darrere. La Martina va queda bocabadada, però del llavis  se li va escapar una altra pregunta.Potser ha vingut perquè allà es trobava sol?.  --Em dius quelcom, NENA? --va dir l'àvia del vestit florejat, sabates de taló que passaba pel seu davant.  --NO RES,. Busco el meu avi--. Què s'ha perdut pel parc?  --NO HO SÉ. Ha marxat de casa sense avisar, encara que sempre assegurava que un dia vindria. Jo creia que marxaríem plegats. COM ÉS EL TEU AVI?  baixet i grassonet, té el cabell blanc, i tot el que té, el té a la barba,. Es vesteix amb camises de quadres  i, sovint, es posa una gorra al cap perquè no se li refredin les IDEES. Gairebé sempre va sol. Em sembla que aquí hi han molt avis  com ell, que també passegen SOLS. Però quan necessiten alguna cosa, sempre hi ha algú a prop seu. Preocvupada la Martina es va acomiadar  i va seguir el seu camí fins a la biblioteca. Va anar a la secció de diaris on li agradava al seu avi. ET PUC AJUDAR?  --preguntar el bibliotecari-- Busco l'avi. Aquí només tenim llibres i diaris  va dir ell en to de broma. Ho pots mirar tu mateixa aquí ve molta gent a buscar la companyia d'un bon llibre, La Martina no va tenir sort.

En sortir de la biblioteca va anar a parar a un terreny ple de horts, on tot  de gent que hi remenava. Allà va veure d'esquena un home baix i rabasut, amb una camisa de quadres i un barret de palla.

--AVI MATEU!!,  AVI MATEU!!, . . . . , va cridar--,  PER FÍ!!

quan l'home es va girar la Martina es va adonar que s' havia equivocat  de persona. --HO SENTO--,  em pensava que vostè era el meu avi.  --QUE ELL TAMBÉ CUIDA UN HORT?  --SÍ, PERO NO SÉ QUIN. li agrada molt plantar i collir pastanagues, mongetes, cebes...... --COM ÉS QUE A PLE HIVERN, COLLIU TOMÀQUETS?.  --AQUÍ NO HI HA ESTIU, NI HIVERN, NI TARDOR NI PRIMAVERA, sempre fa un temps agradable . Les persones sempre estem molt agust i les plantes donen fruits ben sovint. La Martina va mirar a totes bandes. No sabia on continuar, ni on buscar. Desesperada va fer " un   CRIT" :

--A V I I  I I I I I I,  O N   E T S ? -- 

Tot seguit se li va acostar una dona --HEU VIST PASSAR EL MEU AVI?--  COM ES DIU?--  MATEU DEULOFEU.  I QUÈ LI AGRADA FER?  --PASSEJAR, LLEGIR, MIRAR L'HORITZOR, CUIDAR LES PLANTES, ESTAR AMB MI. . . . .   no et preocupis, si ha vingut,  de ben segur  que aquí s'hi  trobarà d'allò més bé --va afirmar la dona. PERO JO L'ANTORO, VA DIR LA MARTINA. No, dona no. És una manera de dir. Ja ho veuràs , t'acompanyaré fins a casa.
I van iniciar el camí de tornada. Al cap de poca estona, s'hi van afegir l'avi de l'hort, l'esquirol dels guants blancs, l'avi del barret de copa i ulleres vermelles, uns anecs, faltava el bibliotecari ja que NO ERA L'HORA DE TANCAR LA BIBLIOTECA.  Amb la seva companyia la Martina  es va anar sentint cada vegada més tranquil-la, ja no li lliscava cap llàgrima per les galtes i el cor li bategava de forma SUAU . Pensava en "L'ALTRE BARRI", aquell que l'avi podia demanar  tot el que necessités i  tindria tot de gent per fer-li companyia.

"L'AVI HA FET BONA TRIA !!"

QUÈ DIUS RES,  --NENA?     va preguntar l'àvia del vestit florejat.

NO RES!!;   i a la boca de la Martina  es va dibuixar un sonriure

U N C A S A M E N T D E J O G U I N A

La Clara i el Jordi  ja fa temps que tenen pensat casar-se, confessen obertament  els pares respectius  que estan molt enamorats i tots els companys i amics també estan informats dels seus sentiments. Però la veritat  és que la relació que els seus amics trroben natural els pares els coixeja,  perquè quan els senten parlar de "CASORI" només riuen sense fer-ne gaire cas. I això dol als dos protagonistes
Es clar que els pares riuen  i se'n desentenen  perquè la Clara i el Jordi  tenen justets els 6 ANYS, i com tots els pares, els seus saben que encara els queda temps per fer-se grans, viure i canviar de gustos  i d' opinions. Els pares saben molt bé que en aquesta vida  els sentiments més apasionats poden fer un tomb i convertir-se en "FUM D' ENCENALLS", però els dos menuts estan convençuts que la seva vida en comú es farà realitat. La Clara és una nena com un angelet , rossa com un fil d'or, d'ulls blaus i blanca pell, tan delicada que sembla feta  de vidre. El Jordi és un "carbó". bru de pell, de cabells negres i arrissats, si no fos que es diu VIDAL i PUIG, i que el seu pare es diu VIDAL  i BADIA i va néixer a BERGA, i  és com una fotocòpia d'ell, diríeu  que és una criatura importada  d'algún país sub-americà. La parella dons, és físicament el dia i la nit.

--- PERÒ VES,  --S'AGRADEN---!!.

El fet és que la Clara i el Jordi  van a la mateixa escola i ja venien de la mateixa guarderia, però allí no s'havien parlat mai. I aquelles coses que té la vida, potser no s'haurien fixat mai l'un en l'altre  si no fos que una tarda  de començament de curs, ara fa sis o  vuit mesos, mentres verenaven al pati de l'escola, la Clara es va acostar a la font per veure aigua, l' aixeta anava dura i no volia obrir-se, per tant la Clara es va enfilar  a la vora de la pica per fer més força i va esdevenir el desastre. El genoll va relliscar  es va agafar a l'aixeta  per no caure, l'aixeta va funcionar. De sobte es va trobar dins  la font amb l'aigua rajant  i xopa de cap a peus i el seu berenar  remullat, com PA PER A LES GALLINES. El que fou pitjor era tots els companys  rient divertits, en veure-la en una situació tant apurada.

Tanmateix , no tots reien. El Jordi va sentir una punxada  d'indignació davant la burla, i com un llampec es va llançar en ajuda de la nena.Després d'haver tancat fortament l'aixeta,  va ajudar la Clara ha sortir d'aquella banyera improvisada, li va treure les sabates i amb un rampell d'extrema generositat  li va posar a les mans el seu esmorzar.Aquella mirada blava agraïda va colpir el Jordi. En aquell moment es van convert  en amics incondicionals. L'endemà davant la mateixa font  s'havien declarat "AMOR ETERN !!". i l' endemà passat ja  participaven la novetat  a la família i amics. Així va quedar pactat el  MATRIMONI !!. 

Dençà d'aquell moment, tot el que els agradava s'ho guardaven per la casa  que tindrien quan fossin grans: una baldufa electrònica,  una nina de cabells esbullats,  un llibre de contes orientals, un trencaclosques,t una capsa de colors i sobretot molts, molts caramels. Ja es veia  que en tots aquets tresors  i uns quants més que hi anirien afegint, aquella  futura  "LLAR"  hauria de ser:    --EL SÚMMUM DE LA DOLÇOR I LA FELICITAT !! -- 

El curs va anar passant entre els amors dels menuts i la indiferència revestida d'humor dels grans.  Però vet aquí, que tolt es va precipitar una tarda que, ella anant a comprar el pa a la fleca del costat de casa vseva, i ell baixant a la papereria a comprar una cartolina de color groc, es van trobar al carrer per primera vegada els dos  SOLS, les mares no els portaven de la mà i per primera vegada els companys de l'escola no els podien veure. Es van aturar a parlar sorpresos.--ON VAS?. . . D'ON VE'NS?  . . . Van descobrir que tots dos vivien a la mateixa travesia de l'eixample i es van quedar palplantats allí mateix, entremig de la fleca i la papereria, davant d'una església que hi havia entremig i que  aquella hora de la tarda era oberta  de bat a bat,  plena de llum i flors i de gent ben arreglada  que esperaven una núvia. Quan la núvia va arribar,  la Clara i el Jordi , es van haver d'enretirar,  perquè estaven  al mig de la catifa  per la qual havia de passar la protagonista de la festa.

Extrasiada la Clara va contemplar el núvol de sedes blanques,  tuls i lluentors que sortia de dins el cotxe, amb un pom de flors a les mans. Mira va dir sonrient  embabiecada ,  "COM LA BARBIE. . . "
eL Jordi no estava enlluernat  pel vestit de la núvia, però ho estava per l'oportunitat, no en trovarien mai  cap altra de tan bona per aprofitar-la. I els pares no els ho podrien impedir.  --PERQUÈ NO HI EREN!!  --ENS CASEM?  -preguntar de sobte. Sense esperar cap consentiment de la Clara, la tibà cap endins i  es quedaren  asseguts tots dos al darrer banc, amb les cames penjant  i les mans ben agafades. El so de l'orge els va tenir com fora del món i es van sentir SURAR en un mar de MÚSICA.Després el capellà començà a parlar i a parlar  . . .A la Clara se li va escapar un BADALLi ell  la va advertir resolt:--"no t'adormis, o no ens podrem CASAR!!"-- --PERÒ QUAN ENS CASEM? --preguntar ella --, ja una mica cansada de l'espera. El Jordi tenia experiència del casament de la seva tieta , al qual havia anat no feia gaire.
Ara, ara, tu escolta bé perquè quan el capellà els ho pregunti nosaltres hem de dir:  "SÍ".
Van esperar pacientment a que acabés el sermó  i arribés l'hora de les preguntes .Per fí,  tothom es va posar dret i els dos nens també ho van fer.
Quan el nuvi va respondre, resonar al mateix temps l'acompanyament inesperat  d'un "SÍ" ben FORT , que va dir el Jordi des de el darrer banc on era,  mentre premia la mà de la seva estimada. Alguns dels assistents es van girar en sentir aquella veu sobreposada i van advertir a aquells nens desconeguts amb un dit davant els llavis  que no fessin sorroll. La Clara espogurida davant els fets es va retreure i el seu "SÍ", quan li va arribar el torn, no el va sentir ningú més que el Jodi. Però n'hi va haver prou per a ells dos.Es van fer un PETONET als llavis com havien vist en algunes pel.lícules.
Van comtemplar la sortida dels nuvis envoltats de música trionfal, van fer pampallugues amb els ulls  quan l'arròs que van llençar  els convidats més joves  els hi arribaren  i  van aguantar l'embús dels comvidats fent-se les fotografies de rigor, fins quela porta quedà lliure del tot per poder sortir al carrer.
Va ser llavors que s'adonaren  que ja era fosc  i el seu cor els va fer un SALT
--EL PA!!--
--LA CARTOLINA GROGA!!--
No van tenir temps de reaccionar, els pares d'un i l'altre, que feia més d'una hora que voltaven per carrer, buscant-los, preguntant aquí i allà, amb una angoixa que no els deixava respirar , els van veure sortir, agafats de la mà, per la porta de l'església i corregueren  arreplegar cadascú la seva criatura. Ni va haver de tot:  CRITS,  RENYS,  ABRAÇADES,  PLORS,  PETONS,  CÀSTIGS.
La Clara i El Jodi  ho entomaren tot  en gran docilitat. Se sentien feliços perquè van estar molt de temps , tot el temps que van trigar a créixer prou  perquè el seu "SOMNI" s'envaís -que, d'ençà d'aquella tarda , ells eren . . . . .

"CASATS I BEN CASATS!!"-- 

I van seguir guardant els seus tresors:  UN AVIÓ TELEDIRIGIT  UNA BOSSA DE CHUPA_CHUPS,  UN PUZLE DE GOSSETS, !!,  tot per quan fossin GRANS  i ja ti nguessin una casa seva, perquè
UN

  MATRIMONI:  ja ho  EREN,    i TANT 

L A P R E P O T È N C I A E S P A G A

El  Robert quan era jove era una mica cregut i prepotent.Sortia amb una xicota, la Núria, a qui tractava una mica com si fos  una " pobre noia"   que podia donar les gràcies de sortir amb ell..
En una ocasió eren a la discoteca i el Robert es va passar  una mica de ROSCA amb la noia davant la seva colla d'amics.Va arribar a dir-li que, si no fos per ell,  estaria més penjada que una ceba i que estava amb ella gairebé per llàstima.
Com és lllògic la noia és va ofendre en veure que la considerava incapaç de lligar-se qualsevol  noi. Així doncs li va proposar una juguesca una mica arriscada."Tria el paio que vulguis, que jo me'l lligaré". El Robert convençut que la noia faria el ridícul i fent-se el MERDA  davant els seus amics, va triar  el noi més  ben plantat de tot el local.
La Núria es va aixecar tota decidida i  es va posr a parlar amb aquell xicot alt, ros i  guapo. La Núria no tornava  i els amics del Robert començaven a riure El Robert no sabia on coi posar-se .Ja que la Núria i el rosset  semblava que parlaven molt agust.
Quan va arribar el primer petó, els amics  del Robert es trencaven de riure,  i ell no podia fingir indiferència. Va intentar parlar amb un altra noia, però no li va fer ni cas.
Va passar de ser un PREPOTENT a ser el  CAGALLONET de la " DISCO ".
La Núria i el noi ros es van tornar a trobar l'endemà,  i el cap de setmana següent . . . . Ara tenen fills i tot. Del Robert mai més en van saber res, tot i que els hauria agradat  convidar-lo al "CASAMENT".

D E L A P O L S V E N I M

La Marta es dedicava a fer demostracions amb electrodomèstics a domicilis. En una ocasió va haver de portar una aspiradora  molt potent  i demostrar que l' aparell  podia amb la pols més rebel a casa d'una possible clienta. La Marta va posar en funcionament l'aspiradora i mostrava com anava de bé l'estri de neteja. A banda del terra, va demostrar com era de pràctic , per treure la pols dels mobles. Va passar l'aspiradora per damunt d'un armari i tot d'una, es va aspirar una gran quantitat de pols  del tot inusual, la demostradora es va estranyar tant que va preguntar a la mestressa de la casa  quan de temps feia  que no treia la pols d'aquell racó. La senyora va respondre que no l'havia tret  des de que havia posat "  L'URNA AMB LES CENDRES DE LA MARE DE LA SENYORA".


----"NO VA VENDRE CAP APARELL EN AQUELLA CASA----".

E X P E R I È N C I A

El Jordi va entrar a treballar a la Companyia IBERIA a finals dels anys vuitanta.
Feia pocs dies que hi treballava i el van embarcar  TOT SOLET. La Companyia tenia una manca evident de personal, però aquell dia  la situació era una mica insostenible. Anava una mica lent a causa de la seva poca experiència, però va demanar la "JARDINERA" (autocar que duu els passatgers a l'avió) i ja es disposava a   agafar el micròfon per avisar els passatgers de l'embargamenT;  quan tot d'una, va arribar el  "cap d'unitat de l'aeroport de Barcelona". Era el seu cap suprem.
En veure que el Jordi estava sol, li va agafar el "micro" i li va dir que ja feia ELL l'avís, que s'encarregués d'agafar els bitllets als passatgers.
El Jordi es va posar dret i es va quedar de pedra en sentir l'avís que feia el seu superior, mentre els passatgers es van girar , entre al.lucinats i ofesos:

LA COMPANYIA IBERIA ANUNCIA LA SORTIDA DEL SEU VOL AMB DESTINACIÓ
A  L'AEROPORT DE  " B I L B A D O "

T I R A R D E L A C A D E N A

La Magda tenia 17 anys  i va anar a casa del seu xicot per coneixer els pares de la criatura. Tot anava com una seda ja que la Magda era tota bonica i sabia ser discreta quan tocava. Però va haver un moment que la Magda va tenir ganes d'anar al lavabo.
Un cop la feina va estar feta, la noia va tirar de la cadena, però l'aigua no va caure. No li va fer cap gràcia deixar el "producte interior brut" del seu organisme allà com a mostrari.
La Magda va pujar a la tassa del vàter per mirar d'aixecar la bola de suro blanc  i provocar la torrentada d'aigua , però era més aviat baixeta i no hi arribava . Intrèpida com era, va enfilar-se a l'argolla de penjar la tovallola i aleshores si que hi arribava, però l'argolla es va despendre i ella va quedar penjada  de la cisterna . . .  . .  com que les desgracies no vénen mai soles : a causa del pes, la cisterna també es va despendre. La Magda va caure a terra, la cisterna plena d'aigua li va caure a sobre i l'allau d'aigua va provocar un CURTCIRCUITque va generar una APAGADA GENERAL A LA CASA .
Aleshores tímidament , la Magda va cridar al seu xicot per explicar-li el que havia passat

---ENCARA RIUEN---

L' E S T E L M É S L LU E N T

El Jordi tenia 18 anys i era un tímid recalcitrant especialment amb les noies, a les quals no gosava dirigir la paraula. De tant  en tant  havia de passar algún cap de setmana a l'apartament de la costa de la seva tieta Rosa. Ella parlava amb els joves veïns  de la mateixa edat que el nevot perquè comptessin amb ell pel que fos.
El grup d'adolescents van venir a buscar-lo just després de dinar. El Jordi hauria preferit quedar-se a l'apartament  llegint o mirant la tele, però no va voler defraudar la seva tieta i es va deixar portar per la colla d'amics. Mentre els nois parlaven de les seves coses, el Jordi romania callat  sense atrevir-se a dir res. Una de les noies era realment bonica,  cada vegada que li dirigia una mirada, ell apartava els ulls atavalat i notava com se li enrojolaven les galtes. Només parlava per respondre amb monosílilabs. --Perquè no podia ser tan natural com els altres ?--
Les hores van passar interminables i va arribar el vespre. El grup es va dirigir a la platja i van seguir conversant sota una flassada d' estels. El Jordi seguia tancat en el seu dolorós silenci.
De cop i volta va recordar  el que havia vist en un programa de televisió. ALLÓ QUE MÉS BRILLA EN EL FIRMAMENT NO ÉS UN ESTEL, ÉS EL "PLANETA VENUS" . El Jordi  va reclamar per primer cop l'atenció del grup i va interrompe una discussió.Tots van callar sorpresos que per fi  es decidir a parlar. El silenci era gairebé total, només se sentia ls remor de les onades que acaronaven la sorra. SERIA EL SEU MOMENT DE GLÒRIA.
Fixeu-vos amb el cel, va dir el Jordi, mentre assenyalava un punt lluminós, llavors va parlar amb tota mena de  detall del "Planeta Venus". Malgrat tot. Venus es va comportar d'una manera  "ESTRANYA",   ja que li van apareixer llums intermitents i es movia cada cop més ràpid, fins i tot li van apareixerALES, mentre es dirigia a una velocitat de vertígen  cap al proper Aeroport del Prat. Ni se sentien les onades a causa dels motors del soposat "PLANETA VENUS".  Ells van continuar xerrant, i el Jordi va desitjar esdevenir "ESCAMARLÀ". Va balbucejar un "bona nit" gairebé inaudible i abandonà la platja tot jurant  que no tornaria mai més a l'apartament de la tieta ROSA. 

  FI.

P O L L A S T R E A M B P R U N E S

El Cristophe va venir a Barcelona  per primera vegada per visitar la seva xicota, l'Eva, a casa dels pares de la noia. El Cristophe parlava encara un català molt  deficitari, però el noi s'esforçava per ser força comunicatiu amb els seus futurs sogres i el carallot del seu cunyat.La Maria la mare de l'Eva  va preparar una de les seves joies culinaries. " Pollastre amb prunes i pinyons" al forn. Allò estava tan deliciós que el Cristophe  es va veure obligat a afalagà la cuinera  per l'esforç que havia fet

Maria, va dir el noi francès entusiasmat,  què n'és de bona LA TEVA POLLA!! --QUINA POLLA!!.

NENA!! què diu aquest xicot? -va preguntà la Maria esmaperduda  a la seva filla - que no podia parar de riure.

ÉS LA MILLOR POLLA QUE HE MENJAT MAI ! seguia el Cristophe,  posseit per un  deliri  gastronòmic.

ARC DE SANT MARTÍ;  VENTALL DE COLORS!! que van apareixer al rostre del Cristophe en el mateix moment que li van explicar el que acabava  de dir en realita..

E L N O U T R E B A L L A D O R

En una sucursal bancaria d' Oviedo hi havien novetats, hi entraven dues persones noves a treballar: el nou Director i un treballador que enviava una empresa de treball ltemporal
El nou Director es va presentar a mig matí a l'oficina, ja que abans havia hagut de passar per  la Central a signar uns documents relatius al seu nou lloc de treball.Quan va arribar va observar tot satisfet que el local estava net i lluent", era una oficina situada en un dels millors barris de la ciutat.
Abans que pogués saludar als seus subalterns, en arribar al taulell, un dels caixers li va dir:

Tu ets el nou,  oi ?

El Director va asentir, una mica sorprès

SE'T  VEU A LA CARA,"NANO" Dons espavila i seu en aquella taula, que"EL NOU DIRECTOR" està a punt d'arribar et picarà "LA CRESTA" per arribar tard el primer dia-

C O M U N I C A C I Ó

La Merixell treballava a l`aeroport, al  departament d'equipatges  extraviats. El vol de Londres ja havia arribat  i s'havien descarregat totes les maletes, i encara hi havien una dotzena de passatgers que no havien rebut les seves.  Tots van venir a preguntar a la seva finestra. La Maritxell encara no tenia gaire experiència i en veure tants passatgers es va posar nerviosa. Primer va mirar l'ordinador si hi havia algún missatge  des de l'aeroport de Londres quie avisés que enviaven maletes  en el pròxim vol, NEGATIU, CAP MISSATGE!!,  Alguns passatgers van començar  a protestar  i aquestes  protestes aviat van esdevenir "CRITS", LA NOIA JA NO SABIA QUE HAVIA DE FER . Va agafar el telèfon, va marcar el número del seu supervisor  per demanar-li un cop de mà .No donava lìnea , va marcar novament  el número però tampoc funcionava ",NO FUNCIONA, AQUESTA MERDA NO FUNCIONA!!"  --exclamava gairebé istèrica--. Quan ja estava desesperada i a punt de plorar, un dels passatger va  acabar de fer-la senti com una  "INÚTIL!!".

"SENYORETA, ESTÀ MARCANT  EL NÚMERO DE TELÈFON FENT SERVIR EL TECLAT  DE L'ORDINADOR!! ".

S U B J E C C I Ó

Anava de bòlit,  era un d'aquell dies que  en lloc de treballar semblava que s'havia apuntat  a una gimcama . Anava amunt i avall sense poder fer un cafè n i una cigarreta. Va pujar corrents a l' autobús, va introduir el tiquet a la màquina  i va comprovar que no hi havia cap seient lliure. Així doncs, es va quedar dreta i es va agafar a una barra vertical. Quan l'autobús es va posar en marxa, la barra on s'havia agafat  es va moure  i acausa de la sotragada va perdre l'equilibri  i va acabar asseguda  a sobre la falda d'un jove estudiant que es va enrojolar inmediatament  Va esbrinar amb horror que la suposada barra de subjecció, era un llistó de fusta  que duia un pintor que la mirava al.lucinat.
Tot i que no era pas la seva, la Cristina va baixar de l' autobús a la parada següent.

T O S

Durant un programa especial  de TVC  al final d'uneseleccions catalanes, en ple recompte  dels primers resultats electorals en directe, el gran professional Carles Francino, se li va escapar mentre parlava  un "ROT" discret gairebé impresceptible.Si hagués continuat parlant  com si res no hagués passat, aquest fet  hauria passat inadvertit  per la majoria dels teleespectadors.
Però el Francino va voler disimular,   i en el moment que se li va escapar l'aire per la boca  es va justificar tot dien: "TOS". 
Pocs dies més tard, en el programa de l'Andreu Buenafuente, van tornar a passar les imatges del "ROTET", i en el moment en que el Carles  Francino deia allò de "TOS",  l'Andreu, va comentar:
   NO,  AMIC  FRANCINO  NO. AIXÒ NO ÉS   "T O S"

CRITICAR AMB CONEIXEMENT DE CAUSA

S'acostuma a dir que l'afició preferida de l'esser humà és el cinema o el futbol.Res de això: el que més ens agrada és "CRITICAR"els altres.

Els artistes acostument a tenir un EGO desorbitat  i sovint entre ells les crítiques són  sagnants.Per criticar l'enemic cal coneixer-lo bé, si no, poden fer el ridícul.

En certa ocasió el gran novel.lista francès Victor Hugo, en criticar Goethe, va dir: -Quin mostre!!,- Quina bèstia!! , no és polt llegir cap obra seva  a part d' "ELS BANDITS"". -Perdoni. . ., però va ser Schiller qui va escriure !!ELS BANDITS""..

HO VEIEU ?, GOETHE, NI TAN SOLS FOU CAPAÇ  D' ESCIURE-LA!!!

hI ha moments en que la millor defensa és un atac.

S'acostuna a dir que l'afició preferida de l'esser humar és el futbol o el cinema.Res de això , el que més ens agrada és criticar els altres.
Els artistes acostument a tenir un EGO desorbitat i sovint entre ells les critiques són sagnants.Per criticar l'enemic cal coneixer-lo bé, sino,podem fer el ridícul.
En certa ocació el gran novel.lista  francès Victor Hugo, en criticar Goethe, va dir: -Quin mostre! -Quina bèstia! no es pot llegir cap obra seva  a part d'"ELS BANDITS".
-Perdoni,  però.... va ser Schiller qui va escriure " ELS BANDITS ".
-Ho veieu?, Goethe , ni tan sols fou capaç d'escriure-la!!!
Hi ha moments en que la millors defensa és un atac.

WINSTON CHURCHILL - II

En un  banquet en el qual havien circular generosament  el vi i els licors, van coincidir Churchill i Lady Astor, que en veure que el polític n'havia fet un gra massa amb el conyac, no se'n va poder estar i va comentar

Oh,  WINSTON està BORRATXO ! !

Churchill va sentir el comentari que havia fet la parlamentaria conservadora i li va respondr e:

Senyora, i vos sou "lletja", però jo demà al matí estaré "SOBRI"! !.

100 FICADES DE PEUS A LA GALLEDA

 He llegit un llibre curiós i divertit que es titula: "100 ficades de peus a la galleda glorioses", que si voleu, puc compartir amb vosaltres alguna anècdota. Avui faig la primera entrega:

WINSTON CHURCHILL

És segurament el polític més conegut del segle XX per les seves frases i escrits que s'han fet famosos per ser un dels líders més intel.ligents.
Resulten coneguts els enfrontaments amb Lady Astor (primera dona a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns). En una ocasió, Churchill va preguntar a Lady Astor quina disfressa s'hauria de posar en un ball que  havia estat convidat. Ella li va respondre perquè no provava senzillament d'anar sobri (era evident que a Sir Winston Churchill li agradava el xarel.lo)
La més sonada de totes va ser quan enmig d'una discusió entre tots dos, ella li va ventar:
"Si vos fos el meu marit, li enverinaria el TE."
"SENYORA" va respondre Chuschill, "si vos fóssiu la meva esposa, CREGUI'M QUE ME'L BEURIA"

AMIOR MEDIEVAL

  A TRACE estem fent una activitat que es diu "jocs teatrals" i  l'objectiu és fer una obra de teatre que s'estrenarà, si tot va bé,  el proper 26 d'octubre,  dia del "D'any Cerebral" .  Es titula " UN AMOR MEDIEVAL"  i va d' una pareja "dispareja", per suposat que  està ubicada a l'época medieval i va  d'un amor imposible. Mort fins l'apuntador. Apart de ser un drama, la volem encaminar amb sentit de l'humor, això  és un repte que tot plegat hem d'aconseguir (ja sabeu la memòria, la veu, la gesticulació, etc. etc.).
Perquè com compendreu no som ni aficionats, però ens ho estem passant força bé i riem molt;  fins i tot s'hi han apuntat dos companys xinesos.

JA TINDREU NOTÍCIES MÉS ENDAVANT, PERÒ US AVANÇO QUE US ESPEREM A  -T O T S-!!

R E L I G I O I I I

El que més m'ha marcat és  l'escola de monges. Hi vaig anar 11 anys, dels 3 als 14.  He calculat que  hi havien 185 dies lectius anuals.
Per tant,  abans de començar les classes, a les 9 matí i les 3 de la tarda, resavem una petita oració dretes davant del pupitre . Això vol dir que 185 dies x2 cops x11 anys= 4.070 oracions

A les 12 del matí i a les 5 de la tarda, abans d'anar al pati a esmorzar i berenar, feiem una petita visita a la capella de l'Escola per visitar a "SANTA TERESA DEL NEN JESÚS"
Això vol dir que 185 dies x2 cops x11 anys= 4.070 visites a la capella de l'Escola.

Cada dia abans de les  5 de la tarda a partir dels 7 anys resavem el "rosari".
Això vol dir que 185 dies x 7 anys= 1.295 rosaris

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Com podeu compendre la meva filla no està batejada, vaig pensar que si un dia li feia IL.LUSIÓ casar-se per l'esglèsia,-- "ja s´ho faria . . . "--
Quan va nèixer també vam decidir no fer-li forats a les orelles, malgrat que m'agraden les arracades i tinc família joiera i que, segurament , li haguessin regalat uns brillantets.  Però varem pensar que no erem ningú per foradar-li el cos, que ja s'ho faria ella si volia.

I, efectivament, el temps em va donar la raó i amb 14anys em va dir que volia foradar-se, però no les orelles, sinó el "NAS" per posar-se un PIERCING"! I jo, sent coherent amb els meus pensaments, solament vaig poder dir-li que vigilés on anava, que fos un lloc segur, amb experiència, professional i amb les eines ben desinfectades.També li vaig dir si volia que l'acompanyés,però em va dir que no calia, que aniria amb el Xavi l'amic de l'Insti, però que si volia  "cooperà"  que valia tants € . . . .

R E L I G I O - I I

El  dia 12 de febrer (Santa Eulàlia- MARTIR) és el dia de la Patrona de les modistes, dels cecs   i de Barcelona.  Eulàlia fou una jove que la van arrossegar pels carrers de la Ciutat  fins la seva mort i després li van treure els ulls.

La meva Mare també molt d'hora abans d'anar a l' escola, em duia a la capella que hi ha al costat dret de l'entrada de la CATEDRAL de Barcelona (perquè jo tinc la vista delicada) i aquell dia, el PRIOR de la Catedral,  passava pels ulls dels feligresos congregats  la relíquia de Santa Eulàlia que es conserva en aquell lloc. Hi havia una cua enorme, amb empentes i molt de fred, gairebé tothom erem modistes i persones amb ulleres  amb vidres de "CUL DE GOT".

He de dir que no em va servir de gaire, perquè de l'ull dret m 'han operat dos cops sense èxit i per "postres" no hi tinc gens de VISIÓ.

R E L I G I Ó - I

Molta gent té “traumes” i el meu és la Religió, influït per la meva mare que era d’un poble de l’Aragó molt petit d'uns  500 habitants, i una de les coses que més els marcaven era l’església.

D’aquesta manera, !!“pobre dona”!!, hem va educar a mi, i en 7 o 8 anys he anat a Processons,Via-Crucis, Misses, Catecisme, Confessions, etc. etc. etc., a part d’anar vestida durant 14 anys de color marró fosc per l’uniforme del col·legi de monges. Per tant la religió m’ha marcat molt en " NEGATIU", com podeu imaginar. M’ agradaria PODER explicar les reflexions perquè tenen “TELA”.

Per Setmana Santa el Divendres SANT,  la meva mare acudia al Via Crucis del barri, i m'hi portava. Anàvem molt d'hora a les 6 del matí. Pels qui no ho saben, és com una processor que conmevora el recorregut que va fer Crist fins a arribar al MONT SINAÍ on va ser crusificat. De tant en tant, la processor s'atura per llegir un article determinat que recorda el procés en qüestió. Molta gent anava disfressada, i havia que duien una pesada creu de fusta a les espatlles nues, molts caminaven descalços amb cadenes i acabaven amb els peus llagats i fins en sang . Molta gent plorava, igual com veiem ara a la TV en les professons a Sevilla. Algunes dones vestien tapades de cap a peus amb escapolaris negres o morats i es cantaven cançons en llatí que jo no entenia.Tot alló m'impressionava i em feia una mica de POR .

També anava a la processor de "Corpus-Cristi", aquesta era més alegre, pel carrer Gran de Gràcia, ens acompanyava la música de la Guardia Urbana i Majorets, portàvem el vestit de la 1ª Comunió i un ciri molt gros i gruixut perquè durés tota la tarde encès. Però també feia POR  tota l'estona t'anaven dien "no badis!!" Compte amb la nena del davant, no li cremis el vestit!!(anavem en fila de 1 )i jo pensava que me'l podia encendre la del darrera, si badava. 

S'HAN ACABAT LES PROCESSONS   -   CONTINUARÀ . . . .

E N D E V I N A L L E S - I I

quina diferència existeix entre el menjador dels "oficials" i la "tropa", en una caserna,ilitar?. 

OFICIALS:   es xerrupen els dits

TROPA:    Se'ls mengen

Quina diferència hi ha entre un "MARTIR" i un   "MILITAR"?

MARTIR:   MORT

MILITAR:   MATA

Quina diferència hi ha entre la "DICTADURA" i "DEMOCRACIA"?

DICTADURA:   HI HA DISCURSOS 

DEMOCRACIA:   HI HA DEBATS

Quina diferència hi ha entre un ADVOCAT i un METGE?

ADVOCAT:    ET TREU LA BOSSA

METGE:    ET TREU LA VIDA

Quina diferència hi ha entre una DONA CASOLANA i un MARIT BOHEMI?

DONA CASOLANA:   NO SURT MAI DE CASA

MARIT BOHEMI:   PASSA LA VIDA A TOT ARREU ,EXEPTE A CASA

Perquè les cigonyes encongerixen una pota per dormir?

Perquè si enconguissin les dues "CAURIEN"

Què va preguntar una puça a la seva companya en sortir del cine?

Anem caminant o agafem un GOS?

Quina diferència hi ha entre un DOFÍ i un POCA-SOLTA?

DOFI:     és un ANIMAL DE MAR  

POCA-SOLTA:   ÉS LA MAR D'ANIMAL 

Quina és la roda del cotxe que fa menys voltes?

LA DE RECANVI  

E N D E V I N A L L E S - I

 

 1-Quan menteix un polític en Campanya Electoral?

Cada cop que mou els llavis. 

2-Quina diferència hi ha entre un arbre i un borratxo?

          -L'arbre comença a terra i acaba a la COPA

          -El borratxo comença amb una copa i acaba per TERRA.

3-Quan és perillós parlar amb un MUT?

          Quan explica un combat de BOXA.

4-Quin és l'animal que fa tombarelles després de MORT?

          El pollastre a L'AST.  

5-En què sassembla una bruixa amb el SOU d'un OBRER?

          En que tots DOS s'en van VOLANT 

6-Que li passa a un pintor quan ningú no li compra les seves obres?

          Que els seus quadres no COMPTEN i els seus comptes no QUADREN!!!

¡ Bones festes a tothom!

This funky card is created by TRACE.
Create your own funky card at CardFunk.