Sóc Maria Sanjust,
he nascut a Barcelona de pare Català i mare Aragonesa (per això sóc una mica
“tossuda”), tinc bastants anys --“deixa-m’ho així,! ! ! però us diré que em considero LA “IAIONA
DE TRACE”. Crec que tinc bon humor, sóc generosa i per contra força
exigent.
Fa 14 anys, vaig tenir un ictus en forma de vessament
cerebral, el qual em va deixar un “REGALET” d’una hemiplegia
esquerra que em té una mica limitada em quan a la marxa (m’ajudo amb un bastó)
i el més empipador de tot és que les tasques les he de realitzar amb una sola
mà i amb un sol braç. He après AMB PACIÈNCIA a fer-me la
vida sigui fàcil, buscant alternatives i adaptacions(al mercat en hi ha moltes)
per poder vestir-te sola des de sabates amb “Belcor”, sostenidors
adaptat,rellotges amb la corretja adaptada. I allà a on jo no arribo arriba la
meva boca “SENSE MANIES”.
La meva nova vida,
és diferent totalment. Amb una
discapacitat tot canvia fins i tot els amics perds, tampoc tens vida
laboral i casualment feia 6 mesos que era vídua, ho sigui que et trobes feta un
“CROMO”
i en el meu cas, amb 12 Kg més a sobre pel motiu de viure 1 any a l’hospital on
vaig fer molt llit i moure’m poc. Vaig sortir amb l’alta hospitalària amb un “DESCAPOTABLE
DE DUES RODES” (DÍCESE:
cadira de rodes) això va provocar menys moviment.
Des de que vaig
sortir de l’hospital que no he deixat de fer rehabilitació. No he recuperat
gaire, tot sigui dit!, perquè estic amb una fase CRÒNICA. Però ho he de fer per mantenir-me i no anar cap enrere, el
que sí m’ha ajudat molt són les seccions amb la neuropsicòloga per recuperar-me
de la memòria i altres.
La vida no és que
sigui aburrida, el que passa és que jo sóc de mena no gaire “EIXERIDA QUE
DIEM”. Per això algú diria que sóc
pessimista, jo no ho crec, però plans de futur NO EN TINC QUE VOLEU QUE US DIGUI !
!— no perquè no vulgui és que sóc més aviat
tranquil.la i em passen les hores llegint el diari o un llibre. I els dies,
fent rehabilitació, anant a la
neurospicòloga i a TRACE , on
passo uns dies molt distrets amb les activitats diverses que fem . Tot ha
canviat, ja ho he explicat: l’enfermetat, la vida laboral. Però el que més
trobo a faltar cada dia de la meva vida és el meu marit i ho dic en
present, perquè em considero encara
casada.
