jueves, 17 de abril de 2014

HISTÒRIA DE POR DE LA MEVA VIDA



Sóc Maria Sanjust, he nascut a Barcelona de pare Català i mare Aragonesa (per això sóc una mica “tossuda”), tinc bastants anys --“deixa-m’ho així,! ! !  però us diré que em considero LA “IAIONA DE TRACE”. Crec que tinc bon humor, sóc generosa i per contra força exigent.
Fa 14 anys,  vaig tenir un ictus en forma de vessament cerebral, el qual em va deixar un “REGALETd’una hemiplegia esquerra que em té una mica limitada em quan a la marxa (m’ajudo amb un bastó) i el més empipador de tot és que les tasques les he de realitzar amb una sola mà i amb un sol braç. He après AMB PACIÈNCIA a fer-me la vida sigui fàcil, buscant alternatives i adaptacions(al mercat en hi ha moltes) per poder vestir-te sola des de sabates amb “Belcor”, sostenidors adaptat,rellotges amb la corretja adaptada. I allà a on jo no arribo arriba la meva boca “SENSE MANIES”.
La meva nova vida, és diferent totalment. Amb una  discapacitat tot canvia fins i tot els amics perds, tampoc tens vida laboral i casualment feia 6 mesos que era vídua, ho sigui que et trobes feta un “CROMO” i en el meu cas, amb 12 Kg més a sobre pel motiu de viure 1 any a l’hospital on vaig fer molt llit i moure’m poc. Vaig sortir amb l’alta hospitalària amb un “DESCAPOTABLE DE DUES RODES” (DÍCESE:  cadira de rodes) això va provocar menys moviment.
Des de que vaig sortir de l’hospital que no he deixat de fer rehabilitació. No he recuperat gaire, tot sigui dit!, perquè estic amb una fase CRÒNICA. Però ho he de fer per mantenir-me i no anar cap enrere, el que sí m’ha ajudat molt són les seccions amb la neuropsicòloga per recuperar-me de la memòria i altres.
La vida no és que sigui aburrida, el que passa és que jo sóc de mena no gaire “EIXERIDA QUE DIEM”. Per això  algú diria que sóc pessimista, jo no ho crec, però plans de futur NO EN TINC  QUE VOLEU QUE US DIGUI ! !— no perquè no vulgui és que sóc més aviat tranquil.la i em passen les hores llegint el diari o un llibre. I els dies, fent rehabilitació, anant a la  neurospicòloga i a TRACE ,  on passo uns dies molt distrets amb les activitats diverses que fem . Tot ha canviat, ja ho he explicat: l’enfermetat, la vida laboral. Però el que més trobo a faltar cada dia de la meva vida és el meu marit i ho dic en present,  perquè em considero encara casada.

1 comentario:

  1. Hola Maria, encara que tu et creguis la iaia de Trace no tu creguis tant perque per mi tens encara molta vida per davant ,tot i que trobes a faltar a el teu marit, crec que portes molt més que bé la teva vida, i crec que vas de conya. Espero que tu pasis més que bé perquè ja s'acosta l'estiu, i monta-t'ho bé.
    Adéu amiga .

    ResponderEliminar