jueves, 6 de febrero de 2014

R E L A C I O N S P E R S O N A L S




No m'agrada parlar ni escriure de la meva vida personal. però faré una excepció perquè tots els meus companys expliquen alguna cosa.
1)- Després del d' any cerebral no he mantingut cap dels meus amics.!! Mentida podrida!!, 3 d'ells si que ens veiem una mica però no és una relació entrenyable que diem, "mia culpa", jo he canviat molt,i no estic agust amb mi mateixa no de caracter, sino que em vec diferent fins i tot fisicament i això em fa "tirar enrera",  perquè em recorden d'un altre manera.
2)-Als 6 mesos de quedar vidua vaig tenir el vessament cerebral. i us haig de dir que em pesa més la viudetat que l'enfermetat.Molts pensaran que no estic malalta. però jo m'hi sento perquè tinc una seqüela important (hemiplegia esquerra) i una "Gran Invalidès" recuneguda. La viudetat em pesa perquè vaig estar casada 37 anys i 45 amb el Toni, que "es diu ben aviat"!!! . Ens vem coneixer amb 15 anys i va ser veritat allò de : "HASTA QUE LA MUERTE OS SEPARE"
3)-  Vaig viure 1 any a La V all d'Hebrón, desprès em van donar l'alta hospitalària i vaig sortir amb un descapotable de dues rodes ( véase:  silla de ruedas) desprès amb molta rehabilitació vaig caminar  amb una crossa, i ara ho faig amb un bastó, i ja m'atreveixo a pujar i baixar escales i fer alguns passos sola.

Tot això amb rehabilitació i esforç i molts "OVARIS".

Si algú llegueis això i és troba en una situació similar li dic que de tot se'n pot sortir, Un petonàs a  TOTHOM.

3 comentarios:

  1. HOLA PERLA.- TE NOTO ALGO DESANIMADA, NO SIENDO LOGICO POR TUS ANTERIORES ESCRITOS. ASI QUE ANIMO MUCHACHA.
    NO ESTAS SOLA EN LO QUE DICES PUES YO SOY VIUDO PERO ESTUVE CASADO DURANTE 40 AÑOS.
    TAMBIEN ESTUVE SEIS MESES ENTRE SAN PABLO Y BELLVIITGE, DE ESTOS SEIS MESES CINCO EN COMA, ME TRATABAN COMO SI TUVIERA UN TUMOR CEREBRAL, PERO LUEGO SE DIERON CUENTA DE QUE ERA UNA INFECCCION, SEGUN ME DIJERON Y HOY SIGO CON LAS CECUELAS
    DE REHABITACION PARTICULAR TUVE HASTA EN EL HOSPITAN DICIENDO QUE EL FISIO ERA MI SOBRINO, ASI ES QUE NO TE QUEJES QUE SI BIEN YO NO PUSE MIS OVARIOS PORQUE NO TENGO, PERO PUSE OTRA COSA QUE YA TE IMAGINAS.
    UN FUERTE SALUDO Y ANIMO
    Manel

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Manel, ja se que no estic sola en aquesta guerra però quan portes 13 anys i notes que això és crònic. "QUÈ VOLS QUE ET DIGUI, TIO", la paraula "PACIÈNCIA" ja no val. Una abraçada.

      Eliminar
  2. A mí me está pasando algo parecido con respecto al ánimo; hace 17 años q' tuve el tumor cerebral y después de la operación y la radiocirugía quedé con secuelas: un 39% de discapacidad, físicamente nada, todo es funciones cognitivas. Pero desde entonces la gente fue desapareciendo y sobre todo cuando a mi compañera de hace 32 años, se le declaró una enfermedad mental: TPS - trastorno de personalidad afectiva tipo borderlaine + depresión mayor, tuvo 4 intentos de suicidio y estuvo internada en un hospital psiquiátrico un mes. Èsta es una enfermedad típica de los niños maltratados; y ella lo fué. Desde entonces fue todo a peor xq' la gente huye de los enfermos psiquiátricos aunque ahora ella con ayuda de la psiquiatría y la psicología, lo maneja y es ella quien me cuida, a veces tengo que hacerle de mamá xq' x su enfermedad tiene unos 6 años de edad afectiva. Yo sigo haciendo ejercicios de memoria y atención, aunque ya no voy a TRACE, me dedico a pintar; habrán visto mi obra en el blog. Adelante compañeros! no desfallescamos q' x algo nos hemos salvado de la muerte, algún sentido tendrá todo esto q' nos ha tocado, besos, ana

    ResponderEliminar