EL R E G A L

       

1. Porto vint-i-cinc anys mirant aquest paquet i sempre decideixo prosposar per un altre moment l'acció d'estripar l'embolcall per veure que hi ha dins. El paper de regal s'ha engrogueït i el llaç fa temps que va desapareixer..
2. Ara vinc . . . . .  em va dir aquell vespre la Natàlia, per telèfon, he de passat un moment pel Centre i de seguida sóc a casa. No em podia imaginar que aquelles serien les últimes paraules que mai li havia de sentir. Vaig pensar, tan sols, que la Natàlia arribaria tard a sopar. Sempre arribava tard. No he conegut mai a ningú a qui agradés tant fer-se esperar.
3. I avui, com cada any, anirem amb el Martí  i la seva dona al restaurant d'aquí a la vora. Com sempre, el meu fill em demanarà si ja estic preparat per obrir EL REGAL que la seva mare  va comprar-me fa vint-i-cinc anys, quan vaig fer els 40.  El REGAL que fins ara no he tingut mai el valor d'obrir i que potser aquest any, que en faig seixanta-cinc . . . .  .La meva jove no dirà res. No diu mai res. Crec que en el fons li agrada veure'm patir, perquè em retreu l'afecte que li he negat al seu marit tot aquest temps. El Martí tenia 11 anys quan la Natàlia és va matar amb l'accident i dins del cotxe van trobar el paquet embolicat amb paper fosc de REGAL. Deu ser un regal per a vostè --va dir tot compungit, el policia, que me'l va lliurar-- era el seu aniversari, oi?.
4. La Natàlia i jo ens haviem estimat  amb bogeria.Haviem tingut les nostres coses, es clar, com totes les parelles, però sempre superàvem els entrebancs  i al capdevall  la relació en sortia reforçada. Passejavem  pel Centre Comercial agafant-nos les mans, seien una estona cada vespre al sofà de casa. Dúiem tots dos al Martí al metge amb la mateixa cara de preocupació, fins que sabiem que no tenia res greu. Anàvem plegats a les reunions de l'Escola. A comprar el diari al quiosc els dies festius. A la farmàcia a comprar aspirines. Al cine els caps de setmana.  . . . .la crisis més important  que vam haver de superar va ser quan el Manel, el meu germà BESSÓ, va venir a viure una temporada amb nosaltres. S'havia quedat sense feina i no tenia diners per a pagar un lloguer. Va dir-me que només serien un parell de setmanes i, es clar, no podia pas negar-li una acollida faternal. Si no hagués tingut el costum de passejar-se en calçotets per casa i de posar música  clàsica a tot drap potser hauríem aguantat més temps. Però al cap de dos mesos  de tenir-lo instal.lat entre nosaltres, la Natàlia en va demanar la tranquil.litat i la intimitat perdudes i vaig haver de dir al Manel que es busqués un altre lloc on viure, que s'endugués l'equip de música i sobretot fes algún PAS per trobar també una feina amb què  guanyar-se les garrofes. El Manel va tocar el DOS sense "BADAR BOCA" i la pau va tornar de nou a casa, i amb la pau aquella felicitat doméstica de què tant  presumia la Natàlia davant de parents, amic i coneguts.
5. Nosaltres no necessitem grans emocions, per ser feliços -deia orgullosa, sempre que en tenia ocasió-  Em tenim prou en poca cosa. . . .   I era cert. Per això no ens fèiem mai  REGALS pels respectius aniversaris, era un pacte de quan festejavem, i escurats com rates havíem decidit estalviar despeses innecesàries. No ens fèiem REGALS  i no passava res. Era com si tenir-nos l'un a l'altre fos el millor REGAL que ens poguéssim oferir any rere any. Com a molt,  el dies assenyalats anàvem a sopar a un restaurant  o al teatre. Efectivament, doncs, en teníem prou amb poca cosa . . . . .
6. Per això vaig trobar sorprenent que aquell cop la Natàlia m'hagués comprat alguna cosa,  sempre he suposat que estava relacionat en el fet que en fes 40: un número rodó. Sigui com sigui, cada cop que m'ho he plantejat, m'ha semblat una mena de sacrilegi obrir el  paquet, tot i la quriositat  que, durant vint-i-cinc anys he volgut descobrir què deu haver-hi dins. Soposo que si al llarg d'aquests vint-i-cinc anys hagués trenat una relació ferma  amb alguna altra dona, m'hauria vist obligat, tard o d'hora a estripar l'embolcall i descobrir-ne el contingut. Però el record de qui ja sempre serà la dona de la meva vida va estar massa fort per acabar lligat a ningú més.
7. El Martí i la Neus (que és com es diu el bacallà en qui es va casar el meu fill) ja són a taula. Quan em veuen arribar, acompanyat del cambrer, s'aixequen i em feliciten. Ell amb una encaixada ferma i un sonriure franc. Ella amb dos petons frets que no arriben a la galta  i  es perdren en l'aire. No aconsegueixo a endevinar una ombra d'estimació, ni tan sols de simpatia. Demanen, la vetllada transcorre amb cordialitat habitual . El meu fill és un excel.lent conversador, amb una predilecció pels temes esportius. Parlem naturalmentde futbol, també repassem clasificacions del "Mundial de Formula-1", i "Moto- GP". debatem l'estat de forma d'un parell de tennistes, i mentre ens serveixen el segon plat, tornem al futbol i  vaticinem una victòria clara per al Barça. La Neus fa estona que ni tan sols fa veure que ens escolta.Desconecta i e concentra, en la copa que buida i torna a omplir-se una vegada i una altra.
8. A l'hora del cafè després que m'hagin obsequiat amb una agulla de corbata, el Martí treu el tema que, com cada any, s'havia reservat per aquell moment.
9. --El portes?
10. --El tinc a la butxaca de la americana. . . 
11. --Vas dir que quan faries els 65 . . . 
12. --SÍ, JA HO SÉ. PERÒ . . . 
13. Mentrestant he tret el paquet i l'he posat sobre la taula.Ho faig cada any i, fins ara, sempre l'he tornat a guardar intacte. És quadrat. Massa petit per ser un llibre, i massa gros per a una joia. M assa lleuger per a una ampolla de colònia, i massa pessat per a uns sèrie de segells. He especulat durant tans anys sobre quin deu ser el contingut que dubto que em quedi cap possibilitat per contemplar. Podria ser un cendrer (en aquell temps fumàvem) , o un marc de fotos, o un petit quadern . QUI SAP?. potser només una capseta amb un misatge, o un parell d'entrades per l'òpera
14. De sobte, amb un rampell, estripo l'embolcall. i deixo el contingut sobre la taula, com si em cremés  els dits. La Neus per fí, mostra interès pel que passa més enllà de la seva copa de vi. El Martí obre uns ulls com unes taronges, i  atura la cullereta que tenia a mig camí. entre el plat i  la boca ,   , que li ha quedat oberta.    "ÉS  UN   CD "
15. A la cuberta es pot llegir que es tracta d'una edició limitada. per a coleccionistes,  d'una de les obres més desconegudes de   "SCHUBERT"  , " LA   SINFONIA NÚMERO  -  4"  en  "DO  MENOR", coneguda com a  "T R À G I C  A ", interpretada per  "L'ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE BERLÍN".
1. Quin regal més estrany, --comenta el Martí--. si a tu no t'ha agradat mai la música clàssica . . . Amb això has estat sempre ben diferent del oncle Manel . . . . .!!!Li dóno una mirada d'estupefacció. El cor em batega, com a mínim a 150 pulsacions per minut. El Martí continua analitzant el contingut del paquet, que fins fa uns segons havia estat  EL GRAN ENIGMA FAMILIAR  i que de cop i volta s'ha convertit en un vulgar objecte sense misteri.Recordo la devoció que en aquella època sentia  el MANEL (que naturalment avui també fa anys) per tot el que tingués a veure amb "SCHUBERT". els seus LIEDER,  la  vida bohèmia. . . giro la vista on hi ha la Neus i em sembla descobrir-li. mig dissimulat rere la copa de vi  que aixeca per enèssima vegada, un lleu sonriure carregat tant de satisfacció com de
16. 
    
17. 
    
1. "   M A L A   L L E T   !!!   "   
18. 
    

U N A H I S T Ò R I A E N T R A N Y A B L E

Un dia l'avi Mateu es va morir. L 'endemà, la Martina se'n va anar a buscar-lo a "L'ALTRE BARRI". Aquell lloc on diuen que ningú no hi torna mai més. Quan  es va posar a caminar amb la motxilla a l'esquena,  algunes llàgrimes lliscaven per les galtes, i al costat esquerre del pit, el cor pesava tant que semblava  que era de plom. Al carrer, un cartell penjat a la paret anunciava:

VISITA :  "L'ALTRE BARRI",

T' ENAMORARÀ!! 

L'avi Mateu sempre em deia que el dia que es morís,  se n'aniria a "l'altre barri". --Allà el trobaré?-- es va preguntar ella. La Martina va travessar  carrers, avingudes i un pont sense ni tan sols girar la vista enrera. --Perquè no m'ha avisat?--es va tornar a preguntar "es que el telèfon no tenia cobertura" deia una noia, amb el mòbil enganxat a l'orella. Perquè no m'ha esperat?  A mi també m'agrada viatjar." I a mi també -va dir un gat que feia el camí que semblava de tornada". La Martina va arribar a un parc  i es va asseure en un banc. Al seu avi li agradava seure i observar al seu voltant,  durant llargues estones. Des d'allà es veia "l'altre barri". Semblava igual al seu barri però més gran , amb més gent, més flors, més aigua, més silènci.

Perquè ha vingut en aquest barri i no en un  altre,  o al cel, o més enllà del mar?.Perquè aquest té un no sé què, un dallonses, una coseta que no tenen els altres,  però. . . . jo no sabria dir-te què és  --va contestar un avi amb un barret de copa i ulleres de color vermell, assegut al seu costat.

La Martina va veure uns anecs que nedaven al llac de forma tranquil.la i va dir: -Per què aquests  anecs no marxen si ja ha arribat l'hivern?--, i el meu avi , en canvi,  si que ho fa?. Perquè aquí sempre fa bon temps, i les persones i els animals  ens hi sentim d'allò més bé --va dir un esquirol que duia uns guants blancs,  en una branca del seu darrere. La Martina va queda bocabadada, però del llavis  se li va escapar una altra pregunta.Potser ha vingut perquè allà es trobava sol?.  --Em dius quelcom, NENA? --va dir l'àvia del vestit florejat, sabates de taló que passaba pel seu davant.  --NO RES,. Busco el meu avi--. Què s'ha perdut pel parc?  --NO HO SÉ. Ha marxat de casa sense avisar, encara que sempre assegurava que un dia vindria. Jo creia que marxaríem plegats. COM ÉS EL TEU AVI?  baixet i grassonet, té el cabell blanc, i tot el que té, el té a la barba,. Es vesteix amb camises de quadres  i, sovint, es posa una gorra al cap perquè no se li refredin les IDEES. Gairebé sempre va sol. Em sembla que aquí hi han molt avis  com ell, que també passegen SOLS. Però quan necessiten alguna cosa, sempre hi ha algú a prop seu. Preocvupada la Martina es va acomiadar  i va seguir el seu camí fins a la biblioteca. Va anar a la secció de diaris on li agradava al seu avi. ET PUC AJUDAR?  --preguntar el bibliotecari-- Busco l'avi. Aquí només tenim llibres i diaris  va dir ell en to de broma. Ho pots mirar tu mateixa aquí ve molta gent a buscar la companyia d'un bon llibre, La Martina no va tenir sort.

En sortir de la biblioteca va anar a parar a un terreny ple de horts, on tot  de gent que hi remenava. Allà va veure d'esquena un home baix i rabasut, amb una camisa de quadres i un barret de palla.

--AVI MATEU!!,  AVI MATEU!!, . . . . , va cridar--,  PER FÍ!!

quan l'home es va girar la Martina es va adonar que s' havia equivocat  de persona. --HO SENTO--,  em pensava que vostè era el meu avi.  --QUE ELL TAMBÉ CUIDA UN HORT?  --SÍ, PERO NO SÉ QUIN. li agrada molt plantar i collir pastanagues, mongetes, cebes...... --COM ÉS QUE A PLE HIVERN, COLLIU TOMÀQUETS?.  --AQUÍ NO HI HA ESTIU, NI HIVERN, NI TARDOR NI PRIMAVERA, sempre fa un temps agradable . Les persones sempre estem molt agust i les plantes donen fruits ben sovint. La Martina va mirar a totes bandes. No sabia on continuar, ni on buscar. Desesperada va fer " un   CRIT" :

--A V I I  I I I I I I,  O N   E T S ? -- 

Tot seguit se li va acostar una dona --HEU VIST PASSAR EL MEU AVI?--  COM ES DIU?--  MATEU DEULOFEU.  I QUÈ LI AGRADA FER?  --PASSEJAR, LLEGIR, MIRAR L'HORITZOR, CUIDAR LES PLANTES, ESTAR AMB MI. . . . .   no et preocupis, si ha vingut,  de ben segur  que aquí s'hi  trobarà d'allò més bé --va afirmar la dona. PERO JO L'ANTORO, VA DIR LA MARTINA. No, dona no. És una manera de dir. Ja ho veuràs , t'acompanyaré fins a casa.
I van iniciar el camí de tornada. Al cap de poca estona, s'hi van afegir l'avi de l'hort, l'esquirol dels guants blancs, l'avi del barret de copa i ulleres vermelles, uns anecs, faltava el bibliotecari ja que NO ERA L'HORA DE TANCAR LA BIBLIOTECA.  Amb la seva companyia la Martina  es va anar sentint cada vegada més tranquil-la, ja no li lliscava cap llàgrima per les galtes i el cor li bategava de forma SUAU . Pensava en "L'ALTRE BARRI", aquell que l'avi podia demanar  tot el que necessités i  tindria tot de gent per fer-li companyia.

"L'AVI HA FET BONA TRIA !!"

QUÈ DIUS RES,  --NENA?     va preguntar l'àvia del vestit florejat.

NO RES!!;   i a la boca de la Martina  es va dibuixar un sonriure

U N C A S A M E N T D E J O G U I N A

La Clara i el Jordi  ja fa temps que tenen pensat casar-se, confessen obertament  els pares respectius  que estan molt enamorats i tots els companys i amics també estan informats dels seus sentiments. Però la veritat  és que la relació que els seus amics trroben natural els pares els coixeja,  perquè quan els senten parlar de "CASORI" només riuen sense fer-ne gaire cas. I això dol als dos protagonistes
Es clar que els pares riuen  i se'n desentenen  perquè la Clara i el Jordi  tenen justets els 6 ANYS, i com tots els pares, els seus saben que encara els queda temps per fer-se grans, viure i canviar de gustos  i d' opinions. Els pares saben molt bé que en aquesta vida  els sentiments més apasionats poden fer un tomb i convertir-se en "FUM D' ENCENALLS", però els dos menuts estan convençuts que la seva vida en comú es farà realitat. La Clara és una nena com un angelet , rossa com un fil d'or, d'ulls blaus i blanca pell, tan delicada que sembla feta  de vidre. El Jordi és un "carbó". bru de pell, de cabells negres i arrissats, si no fos que es diu VIDAL i PUIG, i que el seu pare es diu VIDAL  i BADIA i va néixer a BERGA, i  és com una fotocòpia d'ell, diríeu  que és una criatura importada  d'algún país sub-americà. La parella dons, és físicament el dia i la nit.

--- PERÒ VES,  --S'AGRADEN---!!.

El fet és que la Clara i el Jordi  van a la mateixa escola i ja venien de la mateixa guarderia, però allí no s'havien parlat mai. I aquelles coses que té la vida, potser no s'haurien fixat mai l'un en l'altre  si no fos que una tarda  de començament de curs, ara fa sis o  vuit mesos, mentres verenaven al pati de l'escola, la Clara es va acostar a la font per veure aigua, l' aixeta anava dura i no volia obrir-se, per tant la Clara es va enfilar  a la vora de la pica per fer més força i va esdevenir el desastre. El genoll va relliscar  es va agafar a l'aixeta  per no caure, l'aixeta va funcionar. De sobte es va trobar dins  la font amb l'aigua rajant  i xopa de cap a peus i el seu berenar  remullat, com PA PER A LES GALLINES. El que fou pitjor era tots els companys  rient divertits, en veure-la en una situació tant apurada.

Tanmateix , no tots reien. El Jordi va sentir una punxada  d'indignació davant la burla, i com un llampec es va llançar en ajuda de la nena.Després d'haver tancat fortament l'aixeta,  va ajudar la Clara ha sortir d'aquella banyera improvisada, li va treure les sabates i amb un rampell d'extrema generositat  li va posar a les mans el seu esmorzar.Aquella mirada blava agraïda va colpir el Jordi. En aquell moment es van convert  en amics incondicionals. L'endemà davant la mateixa font  s'havien declarat "AMOR ETERN !!". i l' endemà passat ja  participaven la novetat  a la família i amics. Així va quedar pactat el  MATRIMONI !!. 

Dençà d'aquell moment, tot el que els agradava s'ho guardaven per la casa  que tindrien quan fossin grans: una baldufa electrònica,  una nina de cabells esbullats,  un llibre de contes orientals, un trencaclosques,t una capsa de colors i sobretot molts, molts caramels. Ja es veia  que en tots aquets tresors  i uns quants més que hi anirien afegint, aquella  futura  "LLAR"  hauria de ser:    --EL SÚMMUM DE LA DOLÇOR I LA FELICITAT !! -- 

El curs va anar passant entre els amors dels menuts i la indiferència revestida d'humor dels grans.  Però vet aquí, que tolt es va precipitar una tarda que, ella anant a comprar el pa a la fleca del costat de casa vseva, i ell baixant a la papereria a comprar una cartolina de color groc, es van trobar al carrer per primera vegada els dos  SOLS, les mares no els portaven de la mà i per primera vegada els companys de l'escola no els podien veure. Es van aturar a parlar sorpresos.--ON VAS?. . . D'ON VE'NS?  . . . Van descobrir que tots dos vivien a la mateixa travesia de l'eixample i es van quedar palplantats allí mateix, entremig de la fleca i la papereria, davant d'una església que hi havia entremig i que  aquella hora de la tarda era oberta  de bat a bat,  plena de llum i flors i de gent ben arreglada  que esperaven una núvia. Quan la núvia va arribar,  la Clara i el Jordi , es van haver d'enretirar,  perquè estaven  al mig de la catifa  per la qual havia de passar la protagonista de la festa.

Extrasiada la Clara va contemplar el núvol de sedes blanques,  tuls i lluentors que sortia de dins el cotxe, amb un pom de flors a les mans. Mira va dir sonrient  embabiecada ,  "COM LA BARBIE. . . "
eL Jordi no estava enlluernat  pel vestit de la núvia, però ho estava per l'oportunitat, no en trovarien mai  cap altra de tan bona per aprofitar-la. I els pares no els ho podrien impedir.  --PERQUÈ NO HI EREN!!  --ENS CASEM?  -preguntar de sobte. Sense esperar cap consentiment de la Clara, la tibà cap endins i  es quedaren  asseguts tots dos al darrer banc, amb les cames penjant  i les mans ben agafades. El so de l'orge els va tenir com fora del món i es van sentir SURAR en un mar de MÚSICA.Després el capellà començà a parlar i a parlar  . . .A la Clara se li va escapar un BADALLi ell  la va advertir resolt:--"no t'adormis, o no ens podrem CASAR!!"-- --PERÒ QUAN ENS CASEM? --preguntar ella --, ja una mica cansada de l'espera. El Jordi tenia experiència del casament de la seva tieta , al qual havia anat no feia gaire.
Ara, ara, tu escolta bé perquè quan el capellà els ho pregunti nosaltres hem de dir:  "SÍ".
Van esperar pacientment a que acabés el sermó  i arribés l'hora de les preguntes .Per fí,  tothom es va posar dret i els dos nens també ho van fer.
Quan el nuvi va respondre, resonar al mateix temps l'acompanyament inesperat  d'un "SÍ" ben FORT , que va dir el Jordi des de el darrer banc on era,  mentre premia la mà de la seva estimada. Alguns dels assistents es van girar en sentir aquella veu sobreposada i van advertir a aquells nens desconeguts amb un dit davant els llavis  que no fessin sorroll. La Clara espogurida davant els fets es va retreure i el seu "SÍ", quan li va arribar el torn, no el va sentir ningú més que el Jodi. Però n'hi va haver prou per a ells dos.Es van fer un PETONET als llavis com havien vist en algunes pel.lícules.
Van comtemplar la sortida dels nuvis envoltats de música trionfal, van fer pampallugues amb els ulls  quan l'arròs que van llençar  els convidats més joves  els hi arribaren  i  van aguantar l'embús dels comvidats fent-se les fotografies de rigor, fins quela porta quedà lliure del tot per poder sortir al carrer.
Va ser llavors que s'adonaren  que ja era fosc  i el seu cor els va fer un SALT
--EL PA!!--
--LA CARTOLINA GROGA!!--
No van tenir temps de reaccionar, els pares d'un i l'altre, que feia més d'una hora que voltaven per carrer, buscant-los, preguntant aquí i allà, amb una angoixa que no els deixava respirar , els van veure sortir, agafats de la mà, per la porta de l'església i corregueren  arreplegar cadascú la seva criatura. Ni va haver de tot:  CRITS,  RENYS,  ABRAÇADES,  PLORS,  PETONS,  CÀSTIGS.
La Clara i El Jodi  ho entomaren tot  en gran docilitat. Se sentien feliços perquè van estar molt de temps , tot el temps que van trigar a créixer prou  perquè el seu "SOMNI" s'envaís -que, d'ençà d'aquella tarda , ells eren . . . . .

"CASATS I BEN CASATS!!"-- 

I van seguir guardant els seus tresors:  UN AVIÓ TELEDIRIGIT  UNA BOSSA DE CHUPA_CHUPS,  UN PUZLE DE GOSSETS, !!,  tot per quan fossin GRANS  i ja ti nguessin una casa seva, perquè
UN

  MATRIMONI:  ja ho  EREN,    i TANT 

L A P R E P O T È N C I A E S P A G A

El  Robert quan era jove era una mica cregut i prepotent.Sortia amb una xicota, la Núria, a qui tractava una mica com si fos  una " pobre noia"   que podia donar les gràcies de sortir amb ell..
En una ocasió eren a la discoteca i el Robert es va passar  una mica de ROSCA amb la noia davant la seva colla d'amics.Va arribar a dir-li que, si no fos per ell,  estaria més penjada que una ceba i que estava amb ella gairebé per llàstima.
Com és lllògic la noia és va ofendre en veure que la considerava incapaç de lligar-se qualsevol  noi. Així doncs li va proposar una juguesca una mica arriscada."Tria el paio que vulguis, que jo me'l lligaré". El Robert convençut que la noia faria el ridícul i fent-se el MERDA  davant els seus amics, va triar  el noi més  ben plantat de tot el local.
La Núria es va aixecar tota decidida i  es va posr a parlar amb aquell xicot alt, ros i  guapo. La Núria no tornava  i els amics del Robert començaven a riure El Robert no sabia on coi posar-se .Ja que la Núria i el rosset  semblava que parlaven molt agust.
Quan va arribar el primer petó, els amics  del Robert es trencaven de riure,  i ell no podia fingir indiferència. Va intentar parlar amb un altra noia, però no li va fer ni cas.
Va passar de ser un PREPOTENT a ser el  CAGALLONET de la " DISCO ".
La Núria i el noi ros es van tornar a trobar l'endemà,  i el cap de setmana següent . . . . Ara tenen fills i tot. Del Robert mai més en van saber res, tot i que els hauria agradat  convidar-lo al "CASAMENT".

D E L A P O L S V E N I M

La Marta es dedicava a fer demostracions amb electrodomèstics a domicilis. En una ocasió va haver de portar una aspiradora  molt potent  i demostrar que l' aparell  podia amb la pols més rebel a casa d'una possible clienta. La Marta va posar en funcionament l'aspiradora i mostrava com anava de bé l'estri de neteja. A banda del terra, va demostrar com era de pràctic , per treure la pols dels mobles. Va passar l'aspiradora per damunt d'un armari i tot d'una, es va aspirar una gran quantitat de pols  del tot inusual, la demostradora es va estranyar tant que va preguntar a la mestressa de la casa  quan de temps feia  que no treia la pols d'aquell racó. La senyora va respondre que no l'havia tret  des de que havia posat "  L'URNA AMB LES CENDRES DE LA MARE DE LA SENYORA".


----"NO VA VENDRE CAP APARELL EN AQUELLA CASA----".

E X P E R I È N C I A

El Jordi va entrar a treballar a la Companyia IBERIA a finals dels anys vuitanta.
Feia pocs dies que hi treballava i el van embarcar  TOT SOLET. La Companyia tenia una manca evident de personal, però aquell dia  la situació era una mica insostenible. Anava una mica lent a causa de la seva poca experiència, però va demanar la "JARDINERA" (autocar que duu els passatgers a l'avió) i ja es disposava a   agafar el micròfon per avisar els passatgers de l'embargamenT;  quan tot d'una, va arribar el  "cap d'unitat de l'aeroport de Barcelona". Era el seu cap suprem.
En veure que el Jordi estava sol, li va agafar el "micro" i li va dir que ja feia ELL l'avís, que s'encarregués d'agafar els bitllets als passatgers.
El Jordi es va posar dret i es va quedar de pedra en sentir l'avís que feia el seu superior, mentre els passatgers es van girar , entre al.lucinats i ofesos:

LA COMPANYIA IBERIA ANUNCIA LA SORTIDA DEL SEU VOL AMB DESTINACIÓ
A  L'AEROPORT DE  " B I L B A D O "

T I R A R D E L A C A D E N A

La Magda tenia 17 anys  i va anar a casa del seu xicot per coneixer els pares de la criatura. Tot anava com una seda ja que la Magda era tota bonica i sabia ser discreta quan tocava. Però va haver un moment que la Magda va tenir ganes d'anar al lavabo.
Un cop la feina va estar feta, la noia va tirar de la cadena, però l'aigua no va caure. No li va fer cap gràcia deixar el "producte interior brut" del seu organisme allà com a mostrari.
La Magda va pujar a la tassa del vàter per mirar d'aixecar la bola de suro blanc  i provocar la torrentada d'aigua , però era més aviat baixeta i no hi arribava . Intrèpida com era, va enfilar-se a l'argolla de penjar la tovallola i aleshores si que hi arribava, però l'argolla es va despendre i ella va quedar penjada  de la cisterna . . .  . .  com que les desgracies no vénen mai soles : a causa del pes, la cisterna també es va despendre. La Magda va caure a terra, la cisterna plena d'aigua li va caure a sobre i l'allau d'aigua va provocar un CURTCIRCUITque va generar una APAGADA GENERAL A LA CASA .
Aleshores tímidament , la Magda va cridar al seu xicot per explicar-li el que havia passat

---ENCARA RIUEN---

L' E S T E L M É S L LU E N T

El Jordi tenia 18 anys i era un tímid recalcitrant especialment amb les noies, a les quals no gosava dirigir la paraula. De tant  en tant  havia de passar algún cap de setmana a l'apartament de la costa de la seva tieta Rosa. Ella parlava amb els joves veïns  de la mateixa edat que el nevot perquè comptessin amb ell pel que fos.
El grup d'adolescents van venir a buscar-lo just després de dinar. El Jordi hauria preferit quedar-se a l'apartament  llegint o mirant la tele, però no va voler defraudar la seva tieta i es va deixar portar per la colla d'amics. Mentre els nois parlaven de les seves coses, el Jordi romania callat  sense atrevir-se a dir res. Una de les noies era realment bonica,  cada vegada que li dirigia una mirada, ell apartava els ulls atavalat i notava com se li enrojolaven les galtes. Només parlava per respondre amb monosílilabs. --Perquè no podia ser tan natural com els altres ?--
Les hores van passar interminables i va arribar el vespre. El grup es va dirigir a la platja i van seguir conversant sota una flassada d' estels. El Jordi seguia tancat en el seu dolorós silenci.
De cop i volta va recordar  el que havia vist en un programa de televisió. ALLÓ QUE MÉS BRILLA EN EL FIRMAMENT NO ÉS UN ESTEL, ÉS EL "PLANETA VENUS" . El Jordi  va reclamar per primer cop l'atenció del grup i va interrompe una discussió.Tots van callar sorpresos que per fi  es decidir a parlar. El silenci era gairebé total, només se sentia ls remor de les onades que acaronaven la sorra. SERIA EL SEU MOMENT DE GLÒRIA.
Fixeu-vos amb el cel, va dir el Jordi, mentre assenyalava un punt lluminós, llavors va parlar amb tota mena de  detall del "Planeta Venus". Malgrat tot. Venus es va comportar d'una manera  "ESTRANYA",   ja que li van apareixer llums intermitents i es movia cada cop més ràpid, fins i tot li van apareixerALES, mentre es dirigia a una velocitat de vertígen  cap al proper Aeroport del Prat. Ni se sentien les onades a causa dels motors del soposat "PLANETA VENUS".  Ells van continuar xerrant, i el Jordi va desitjar esdevenir "ESCAMARLÀ". Va balbucejar un "bona nit" gairebé inaudible i abandonà la platja tot jurant  que no tornaria mai més a l'apartament de la tieta ROSA. 

  FI.

P O L L A S T R E A M B P R U N E S

El Cristophe va venir a Barcelona  per primera vegada per visitar la seva xicota, l'Eva, a casa dels pares de la noia. El Cristophe parlava encara un català molt  deficitari, però el noi s'esforçava per ser força comunicatiu amb els seus futurs sogres i el carallot del seu cunyat.La Maria la mare de l'Eva  va preparar una de les seves joies culinaries. " Pollastre amb prunes i pinyons" al forn. Allò estava tan deliciós que el Cristophe  es va veure obligat a afalagà la cuinera  per l'esforç que havia fet

Maria, va dir el noi francès entusiasmat,  què n'és de bona LA TEVA POLLA!! --QUINA POLLA!!.

NENA!! què diu aquest xicot? -va preguntà la Maria esmaperduda  a la seva filla - que no podia parar de riure.

ÉS LA MILLOR POLLA QUE HE MENJAT MAI ! seguia el Cristophe,  posseit per un  deliri  gastronòmic.

ARC DE SANT MARTÍ;  VENTALL DE COLORS!! que van apareixer al rostre del Cristophe en el mateix moment que li van explicar el que acabava  de dir en realita..

E L N O U T R E B A L L A D O R

En una sucursal bancaria d' Oviedo hi havien novetats, hi entraven dues persones noves a treballar: el nou Director i un treballador que enviava una empresa de treball ltemporal
El nou Director es va presentar a mig matí a l'oficina, ja que abans havia hagut de passar per  la Central a signar uns documents relatius al seu nou lloc de treball.Quan va arribar va observar tot satisfet que el local estava net i lluent", era una oficina situada en un dels millors barris de la ciutat.
Abans que pogués saludar als seus subalterns, en arribar al taulell, un dels caixers li va dir:

Tu ets el nou,  oi ?

El Director va asentir, una mica sorprès

SE'T  VEU A LA CARA,"NANO" Dons espavila i seu en aquella taula, que"EL NOU DIRECTOR" està a punt d'arribar et picarà "LA CRESTA" per arribar tard el primer dia-

C O M U N I C A C I Ó

La Merixell treballava a l`aeroport, al  departament d'equipatges  extraviats. El vol de Londres ja havia arribat  i s'havien descarregat totes les maletes, i encara hi havien una dotzena de passatgers que no havien rebut les seves.  Tots van venir a preguntar a la seva finestra. La Maritxell encara no tenia gaire experiència i en veure tants passatgers es va posar nerviosa. Primer va mirar l'ordinador si hi havia algún missatge  des de l'aeroport de Londres quie avisés que enviaven maletes  en el pròxim vol, NEGATIU, CAP MISSATGE!!,  Alguns passatgers van començar  a protestar  i aquestes  protestes aviat van esdevenir "CRITS", LA NOIA JA NO SABIA QUE HAVIA DE FER . Va agafar el telèfon, va marcar el número del seu supervisor  per demanar-li un cop de mà .No donava lìnea , va marcar novament  el número però tampoc funcionava ",NO FUNCIONA, AQUESTA MERDA NO FUNCIONA!!"  --exclamava gairebé istèrica--. Quan ja estava desesperada i a punt de plorar, un dels passatger va  acabar de fer-la senti com una  "INÚTIL!!".

"SENYORETA, ESTÀ MARCANT  EL NÚMERO DE TELÈFON FENT SERVIR EL TECLAT  DE L'ORDINADOR!! ".